El nom de la Bèstia ( y IV)

Els sistemes de producció i consum es troben força allunyats de la màxima eficiència  possible:

La fi del petroli barat, podria significar també la fi de l’era del creixement econòmic contemporani.

1. L’energia barata del petroli ha mantingut la frontera tecnològica real força lluny de la màxima eficiència
2. L’encariment de les fonts d’energia pot afavorir un procés adaptatiu, cap a formes de produir i consumir més eficients
3. Hi ha molta incertesa sobre el potencial real de les energies renovables netes,

Però hi ha alternatives: Una «tercera revolució industrial verda», o un nou «keynesianisme verd»?

Des d’un punt de vista energètic el potencial de l’energia solar és enorme:

Tota l’energia acumulada a les reserves conegudes de petoli equivalen a uns cinc dies de radiació solar, i tot l’estoc de combustibles fòssils a uns quinze dies. Només el 0,023% de l’energia que la Terra rep del sol s’emmagatzema en forma de biomassa (J. M. Naredo i A. Valero, edits., Desarrollo económico y deterioro ecológico, Fundación Argentaria/Visor, Madrid, 1999, p. 173).

 

Segons l’informe encarregat per Greenpeace als investigadors de l’IIT a la Universitat de Comillas, el potencial màxim de les fonts renovables tècnicament aprofitable amb els sistemes ja disponibles permetrien generar a la península Ibèrica fins a 10 vegades l’energia primària que Espanya necessitaria el 2050. 

Les alternatives tecnològiques “verdes” creen més llocs de treball per unitat d’inversió que les tradicionals.  Per això cal augmentar i no reduir la despesa pública., la qual cosa vol dir augmentar i fer més progressius o incentivadors els impostos, enlloc de reduir-los, vol dir avançar en comunitat: cal enfortir els vincles socials amb una tupida xarxa de béns comuns i serveis col·lectius, per anar-se apropant, pas a pas, cap a pobles i ciutats més sostenibles!

L'origen de la crisi la hem trobat en un model polític elitista de com gestionar la economia. La solució també te de ser política, i democràtica. Resumint les darreres notes publicades, trobem dos models:

• El Nèoliberal, que ens ha aportat  bombolles financeres i crisis sense fi,  que aplicant conscientment les idees de Hayek i Friedman, ha portat per tot el Món shocks econòmics, guerres, fam i misèria... tot per les sagrades lleis de l’economia de Mercat!
  Seguir amb aquesta línia vol dir continuar amb al cercle viciós de destrucció de la economia real  i de l'ocupació de qualitat, amb augment constant del consum energètic. Es la fórmula de les desigualtats i dels desastres... el nom de la Bèstia!

• Per un altra banda la  Socialdemocràcia: un camí conegut, democràtic i eficaç,  que posa l’economia al servei de la Societat.
  Aquest és el camí proposat per Keynes per a sortir de la crisi del 29.  Sabem que va encertar.  L’aprofundiment es va anomenar “Societat del Benestar”, liderada per les socialdemocràcies europees després de la IIa. Guerra mundial.
  Quina ironia: També va ser anomenada aquesta època com “Edat d’Or” del capitalisme!
• Avui en dia, Socialdemocràcia vol dir obrir un camí de nova revolució tecnològica, portant democràcia a l’economia, unint  les noves tecnologies amb el desenvolupament sostenible i solidari.
  
  Tercera revolució Industrial?
  Keynesiamisme verd? 
  

  Socialdemocràcia verda?

No és difícil, es factible i beneficia a tothom,  fins i tot als rics.

A que estem esperant, doncs ?