GARZÓN, ELS FATXES I LA MEMÒRIA

He esperat un dies abans d'escriure aquestes ratlles: la ràbia i la emoció no em deixava fer-ho !

I no és ràbia,  pena o sentiment envers al jutge Garzón, no:  és ràbia per que han passat 35 anys des de que va morir el gran assassí, i la seva obra terrible i funesta encara pesa com una llosa sobre nosaltres.
La mentida, la por i la vergonya, encara no ens deixen ser ni lliures, ni racionals.

I si no, com s'entén que en un estat que s'anomena democràtic un partit feixista sigui capaç de impedir que les seves víctimes rebin justícia ?
Com es pot entendre que no s'investiguin les acusacions de genocidi ?
Com es pot fer creure a la gent que l'amnistia del 77 no era per els assassins, si no per les víctimes ?
Com podem acceptar que paios amb passat terrorista, pretenguin ara guanyar-se el cel, justificant la repressió ?

Fem memòria:
No era la República un règim democràtic ?
No van ser militars els que van trair el seu jurament per a donar un cop d'estat ?
No va ser real l'ajuda d'en Hitler (diners, tropes, avions), i d'en Mussolini (tropes, avions, vaixells) o constatar que el principal esforç militar dels facciosos va anar a càrrec de mercenaris ( legionaris) i "regulares" (moros) ?
No va ser real  l'ajut constant de la dreta política i econòmica internacional, com el bloqueig anglès als fons de la república, o el petroli gratuït pels fatxes, tramès des de Texas per la dreta nord-americana ?
No va ser Anglaterra qui  va bloquejar per mar l'ajut a la República, i França per terra, mentre Portugal col.aborava amb els facciosos ?
Però van necessitar 3 llargs anys per a fer caure la República...
No van ser reals els afusellaments de Badajoz,  els bombardejos de Barcelona, o els assassinats, prolongats fins a 1975 ?
No va ser real la fam, les desenes de milers de criatures arrencades a les seves famílies, i  la repressió de la post-guerra ?

Si acceptem l'oblit, no anem bé.
La memòria històrica cerca la veritat. Ni la "seva", ni la "nostra". Simplement, la veritat.

Pot ser en Garzón és un personatge estrany; li agrada sovint fruir de la popularitat, però, per el seu propi tarannà, es capaç d'obrir camins que altres no son capaços ni de pensar, com els camins de la memòria...

Recobrar la memòria històrica es sinònim de Justícia. Justícia per els que van ser lleials a la legalitat democràtica, a la República. Justícia per els que van lluitar per a la llibertat. Justícia per els criminals impunes del franquisme. Justícia  per els represaliats.
I  Justícia no és el que trobem a l'estat espanyol: un grup de funcionaris no escollits democràticament, que tenen poder, però que  no son un poder democràtic, s'arroguen un poder sense límit, per sobre de la voluntat sobirana del Poble.

No ens vàrem equivocar: sabíem que aquesta democràcia era imperfecta, amb vicis d'origen, doncs era fruit d'un pacte.   Ara, la dreta ha trencat els pactes de la transició:  estatut, memòria històrica, tribunal constitucional...

Cal refer els fonaments.
Cal tornar, doncs, a començar.
Però ara, fem-ho bé !