.·. El Bloc de l' Enric .·.

Año Mariano

2012-01-05T15:30:00.013+01:00

Ja ha començat el "Año Mariano" i es comencen a mostrar les mentides d'aquest senyor:

"no subiré impuestos", deia el 19 de desembre...

Bé, crec que les mentides NO SON el problema: ho serà la misèria, resultat de les polítiques econòmiques restrictives neo-con dictades per la Merkel i altres inútils (FMI, BCE...), que ara es posen en marxa.

Si volem entendre com ens afectaran les mesures dels PPeros, recomano la lectura de Keynes tenía razón del premi nobel d'economia Paul Krugman:
http://www.elpais.com/articulo/economia/Keynes/tenia/razon/elpepieco/20120103elpepieco_9/Tes
Està clar que Keynes tenia raó: quan les economies van malament, restringir crèdit i pressupostos és suïcida !

Misèria, fam, atur, enfonsament de l'economia real... ja va passar a Llatinoamèrica, va passar a Japó, també a Grècia, Irlanda... ara diuen que ens toca a nosaltres, i per assegurar-se'n, han posat de ministre d'economia a un "guindo" que ve de Lehman Brothers, iniciador i causa de la crisi.

Complementariamente, es pot llegir l'article de Marshall Auerback:

"Why Spain’s New Government is Drinking Austerity Kool-Aid and How This Threatens the Global Economy".
http://www.alternet.org/economy/153640/why_spain%E2%80%99s_new_government_is_drinking_austerity_kool-aid_and_how_this_threatens_the_global_economy/?page=entire
(Està en Anglés, però es pot traduïr amb Google translator)

No hi ha més cec que aquell que no vol veure: quina avantatja representa portar a la misèria a milions, reduir sous ja baixos, restringir el crèdit a les PYMEs, i baixar la despesa estatal (excepte en defensa) ?

Potser volen ser com els nord-americans, on, en mig de la crisi, el 2010 el super-rics van veure

augmentades les seves fortunes un 8% !

Ara, temps en tenim de sobres. Pot ser és moment de reflexionar i de començar, a llarg plaç, a bastir quelcom sòlid.

TROBADES PROGRESSISTES

2011-10-18T16:40:00.000+02:00

Les ratlles que segueixen m'agradaria que generessin resposta i opinió: la teva !

Sembla que s'acosten temps interessants...

Al meu entendre el que tindrem és una llarga travessa del desert, amb molt pocs elements per a tirar endavant. La esquerra, entesa com a partits, ha perdut gran part de la seva credibilitat, bàsicament per els seus errors, la seva dinàmica, i per manca de reflexió teòrica respecte a les canviants realitats socials i econòmiques.

Partits com PSC, ERC o ICV s'han convertit en irrellevants, i el problema és que encara no en son conscients !

En el moment extrem de crisi del capitalisme financer, la única resposta que han donat els partits de la esquerra és gestionar la crisi amb les mateixes eines de la dreta: restriccions econòmiques i polítiques neo-lliberals en la economia, malbaratant en pocs anys patrimoni i credibilitat creats amb tants sacrificis !

A casa nostra, pitjor: el paper del PSC ha estat especialment colpidor, al posar-se en tot moment al servei del nacionalisme espanyol.

No ens ha de sorprendre, doncs, el moviment dels indignats.

Que proposo: poca cosa, no soc prou savi, no tinc una bola de vidre.

El que si que sé, és que quan a l'esquerra treballem plegats, fem grans coses, trobem solucions als problemes que oprimeixen al gènere humà. I la història ens ho demostra!

Amb senzillesa, amb humilitat, i amb ganes de treballar, crec que ens podríem començar a trobar sense cap mena d'etiqueta obediencial o política per a començar a generar idees, tal i com en Pasqual va fer al tornar de Roma...

Podríem parlar de temes com el futur de la socialdemocràcia, el catalanisme, la laïcitat, el republicanisme -entès com a compromís social- i el lliure-pensament.

També hauríem de valorar el fet de que si canvia la llei electoral, el model actual de partits no tindrà futur... començar a pensar sota el prisma "Persona / Districte electoral"

Per començar, podríem fer-ho al voltant d'una taula, generant idees i escoltant propostes, valorant-les en positiu, sense apriorismes envers les idees o envers les persones, enriquint-nos mútuament.

Treball de temps, segur, però precisament ara temps és l'únic actiu que tenim !

Salut,

Paradisos Fiscals

2011-09-28T15:23:00.000+02:00

Què són els Paradisos Fiscals?

Territoris on certs impostos són molt baixos o no existeixen. Això anima a empreses i individus adinerats a establir-se en àrees que, d'altra manera, serien descartades. Algunes jurisdiccions s'especialitzen en ser paradisos per a diferents tipus d'impostos, i per a diferents tipus de gent i/o companyies.

Malgrat haver-se intentat de diverses maneres, és difícil trobar una definició satisfactòria o generalment acceptada d'allò què constitueix un paradís fiscal. The Economist ha adoptat, amb dubtes, la descripció feta per Colin Powell:

"Allò que identifica un àrea com a paradís fiscal és l'existència d'una estructura composta d'impostos establerta deliberadament per a explotar i aprofitar-se d'una demanda mundial d'oportunitats de negoci per a aconseguir evasió d'impostos".

Una Proposta, una Resposta:

“Millstones Ban”.

Prohibició absoluta de que Entitats Financeres, Particulars i Empreses puguin operar, emetre o rebre transferències amb Paradísos Fiscals i Centres Financers “Offshore” amb efecte immediat.

Es a dir, res a mitges “Prohibició absoluta”

A una anterior entrada d’aquest blog, vaig escriure:

“...les transaccions financeres especulatives, a nivell global son:

· 75 cops superiors a les transaccions reals (de bens i serveis)

· 15 cops superiors al PIB Mundial i

· 60 cops superiors al comerç mundial”

Allà proposava la “Millstones Fee”, comisió sobre operacions borsàries

Link. http://enricmolas.blogspot.com/2010/02/millstones-fee-tobin-tax.html

Aquestes dues propostes, en línea amb la taxa Tobin, pretenen tornar a tornar als estats i a la economia real (productiva), el paper que els hi ha estat sostret durant els anys de liberalisme econòmic.

Per això cal donar un pas endavant, doncs els delinquents fiscals i financers ja fa temps que l’han fet.

Per qué aquestes propostes: mirem algunes dades...

Les Illes Caiman:

Amb 350.000 habitants i un territori d'uns 700 km quadrats, del que bona part són illots deshabitats. A les illes Caiman estan instal.lats 584 bancs i operen un total de 2200 fons especulatius i fons de pensions. En total, manegen entre 500.000 milions i 2 Bilions de dòlars, que és tant com el doble del PIB d'Espanya. A les Illes Caiman hi ha domiciliades i en actiu unes 44.000 empreses.

Illes Bahames:

Podeu cercar població i mida a la Viquipèdia. Hi ha donats d'alta 350 bancs i operen 58.000 empreses.

Illes Bermudes:

Operen en les Bermudes 37 bancs i 11.000 empreses.

I a Europa ?.

Xipre:

A Xipre hi ha donats d'alta 34 bancs i 41.000 empreses d'operativa internacional. .

Liechtenstein:

35.ooo habitans, i 80.000 empreses d'àmbit internacional !

Luxemburg:

El més elegant, selecte i ranci dels paradisos fiscals: compte amb 320 establiments financers, opera 1200 fons entre fons de pensions, fons sobirans, etc, compta amb més de 10.000 holdings i grups d'empreses i amb 55 bancs propis . I dins la Zona Euro !!!!

Mes Informació : Paraïsos fiscals segons l’OCDE

Andorra, Bahamas, Belice, Dominica, Granada, Illes Cook, Illes Marshall, Libèria, Montserrat, Nauru, Niue, San Cristóbal/Nueves, San Vicente/Las Granadinas, Santa Lucía, Vuanutu

Territoris que es comprometen a millorar la transparència i l’intercanvi d’informació

Antigua i Barbudaa, Antilles Neerlandes, Aruba, Bahrèin, Barbados, Bermudes, Xipre, Gibraltar, Illa de Man, Illes Cayman, Illes Turqies i Caicos, Illes Verges (UK), Illes Verges (USA), Jersey, Liechstestein, Maldives, Malta, Maurici, Mònaco, Samoa, Sant Marino, Seichelles, Tonga

Altres territoris amb centres financers “offshore”

Campione d'Italia, Italia, Costa Rica, Yibuti, Dublín, Irlanda, Delaware, Wyoming i Nevada (USA), Filipines, Guam, Hong Kong, Illes Marianes, Israel, Japó, Labuan, Malasia, Líban, Londres (UK), Luxemburg, Macau, Madeira, Micronésia, Paísos Baixos, Puerto Rico, Singapur, Suissa, Tahití, Tailandia, Tànger (Marroc), Uruguay

Referències

http://www.fraudefiscal.es
http://es.wikipedia.org/wiki/Paraíso_fiscal

Xicago

2011-08-07T15:11:00.011+02:00

ATENCIÓ ESBORRANY !!!

Que ens porta Xicago a la Memòria ?

Un musical ? Al Capone ? Gratacels al costat del llac ?
Xicago és això i molt més.
Culturalment parlant, Xicago és la seu de tres importants universitats:

La MacDonalds Hamburger University.
L'antic "Arthur Andersen Formation Centre".
I la "University of Chicago", seu de pensadors tant miserables com Hayek i Friedman.

Bromes apart, aquest centres estant en el bell mig dels actuals valors anglosaxons, que tenen com a trets comuns la promoció de la incultura, l'acceptació de la misèria humana com a forma de vida i la destrucció sistemàtica dels valors col·lectius com mitjà de millora social. No dic que necessàriament ho promocionin, però constato que ho accepten...

Com s'ha arribat aquí? No ha estat fàcil. però si que ha estat premeditat !

Un cop acabada la segona guerra mundial les polítiques econòmiques seguides al Mon occidental van seguir les idees de J.M. Keynes.

Socialdemocràcia, Plà Marshall, Tennesse Valley Autority són sinònims d'acció estatal a la economia, i també són sinònim de la època daurada de la societat occidental que, sense recórrer a polítiques imperialistes (va ser la època de descolonitzacions...) va arribar als més alts nivells de riquesa econòmica i de desenvolupament social.

De 1945 a 1975 aquest pensament va predominar, encara que "pensadors" ultra conservadors com Hayeck o Friedman anaven establint les bases de les misèries actuals. La mentida, la distorsió de la realitat i el recurs a la cobdícia van ser les seves armes. En nom de la "llibertat" econòmica van potenciar la destrucció de les llibertats personals, socials i democràtiques a tot el Món. El recurs a la por, sigui al comunisme, terrorisme o a l'islamisme van ser les seves eines, i el resultat és la misèria actual.

Seguirem...

Milton Hayek Misery Price

2010-10-21T12:32:00.100+02:00

Ja va sent hora de ser positius, coi !

En lloc de passar-nos la vida criticant en veu baixa les malifetes dels altres, per que no les donem a conèixer ?

Un exemple: el Premi del Banc de Suècia en Ciències Econòmiques, erròniament conegut com a Premi Nobel d'Economia, va ser instituït l'any el 1968, encara que no era un dels premis originals establerts al testament d'Alfred Nobel (com afirma Peter Nobel i amplia Hazel Henderson, cites a la la Vikipèdia).Durant més de 30 anys, economistes i dirigents polítics seguidors de la "Escola de Chicago" han portat al Món miséria, crisi, fam, guerres i repressió. Molts d’ells han rebut aquest premi.

El mal fet per l'estalinisme i el nazisme és ben conegut. Però un Món ric com el nostre, ple de recursos naturals, i amb les eines que ens donen la Ciència, la Tecnología i, sobretot, amb la voluntat positiva de millora de la Humanitat en el seu conjunt (Llibertat, Igualtat, Fraternitat, recordeu...), dona de pensar que encara hi hagi gent que doni suport explícit a la diferència social l'exclusió i a la misèria: és absolutament mesquí.
Siguem clars, cal destacar aquests paios/es per les seveis idees i exposar les seves conseqüències.

Proposta: crear el PREMI MILTON HAYEK A LA MISÈRIA

The Milton Hayek Misery Price

"Valorar i donar a conèixer la tasca d’aquelles persones, organismes i governs capaços de teoritzar i de portar a la misèria a persones, col·lectius i societats senceres, en ares a la llibertat de mercat."

Les possibilitats son immenses !
Unes mostres:

Accèssit Sala-i-Martin a les diferències en renda.
Medalla Pinochet al respecte a la discrepància.
Diploma "Chicago" a la fam imposada.

Aquesta és una proposta seriosa: contacteu-me i treballem-hi !

Que monos !

2010-07-31T15:25:00.036+02:00

Una enquesta del Govern pronostica que Mas avantatjarà Montilla en 11 punts: (Sondeig del CEO, "El Periódico", dissabte 31.07.2010)

Coi, anem bé. Fa poc, en un dibuix de El Roto, a "El País" es preguntava com podia ser que havent fracassat el capitalisme (... la crisi !) fossin els partits progressistes els que estiguessin en davallada suïcida.

Encara que es pot entendre, doncs deixa molt que desitjar la resposta d'aquesta pretesa esquerra progressista, tant a la recent manifestació catalanista, com a les mesures de retallada econòmica imposades.

No és per mèrit de CiU com hem arribat en aquesta situació. Amb receptes lliberals per l'economia, amb plantejaments jacobins en l'organització de l'estat i deixant de costat a la societat civil, trobem la recepta del desastre.

Potser hauríem de canviar els símbols: en lloc de lletres, tres monos:

No miren, no senten i callen !

O bé, pels més progres, la versió marxista:

Cal recuperar la ideologia, saber qui som, i a qui servim. Cal prendre partit, mullar-se i fer pol·lítica... i tenir una utopia que doni sentit a la tasca diària.

Per la meva part, em preparo per a la travessa del desert, sense renunciar a dues concepcions, molt nostrades, però poc aplicades:

Socialdemocràcia i Catalanisme.

GARZÓN, ELS FATXES I LA MEMÒRIA

2010-05-18T12:17:00.006+02:00

He esperat un dies abans d'escriure aquestes ratlles: la ràbia i la emoció no em deixava fer-ho !

I no és ràbia, pena o sentiment envers al jutge Garzón, no: és ràbia per que han passat 35 anys des de que va morir el gran assassí, i la seva obra terrible i funesta encara pesa com una llosa sobre nosaltres.
La mentida, la por i la vergonya, encara no ens deixen ser ni lliures, ni racionals.

I si no, com s'entén que en un estat que s'anomena democràtic un partit feixista sigui capaç de impedir que les seves víctimes rebin justícia ?
Com es pot entendre que no s'investiguin les acusacions de genocidi ?
Com es pot fer creure a la gent que l'amnistia del 77 no era per els assassins, si no per les víctimes ?
Com podem acceptar que paios amb passat terrorista, pretenguin ara guanyar-se el cel, justificant la repressió ?

Fem memòria:
No era la República un règim democràtic ?
No van ser militars els que van trair el seu jurament per a donar un cop d'estat ?
No va ser real l'ajuda d'en Hitler (diners, tropes, avions), i d'en Mussolini (tropes, avions, vaixells) o constatar que el principal esforç militar dels facciosos va anar a càrrec de mercenaris ( legionaris) i "regulares" (moros) ?
No va ser real  l'ajut constant de la dreta política i econòmica internacional, com el bloqueig anglès als fons de la república, o el petroli gratuït pels fatxes, tramès des de Texas per la dreta nord-americana ?
No va ser Anglaterra qui va bloquejar per mar l'ajut a la República, i França per terra, mentre Portugal col.aborava amb els facciosos ?
Però van necessitar 3 llargs anys per a fer caure la República...
No van ser reals els afusellaments de Badajoz, els bombardejos de Barcelona, o els assassinats, prolongats fins a 1975 ?
No va ser real la fam, les desenes de milers de criatures arrencades a les seves famílies, i la repressió de la post-guerra ?

Si acceptem l'oblit, no anem bé.
La memòria històrica cerca la veritat. Ni la "seva", ni la "nostra". Simplement, la veritat.

Pot ser en Garzón és un personatge estrany; li agrada sovint fruir de la popularitat, però, per el seu propi tarannà, es capaç d'obrir camins que altres no son capaços ni de pensar, com els camins de la memòria...

Recobrar la memòria històrica es sinònim de Justícia. Justícia per els que van ser lleials a la legalitat democràtica, a la República. Justícia per els que van lluitar per a la llibertat. Justícia per els criminals impunes del franquisme. Justícia  per els represaliats.
I Justícia no és el que trobem a l'estat espanyol: un grup de funcionaris no escollits democràticament, que tenen poder, però que no son un poder democràtic, s'arroguen un poder sense límit, per sobre de la voluntat sobirana del Poble.

No ens vàrem equivocar: sabíem que aquesta democràcia era imperfecta, amb vicis d'origen, doncs era fruit d'un pacte.   Ara, la dreta ha trencat els pactes de la transició: estatut, memòria històrica, tribunal constitucional...

Cal refer els fonaments.
Cal tornar, doncs, a començar.
Però ara, fem-ho bé !

Homenatge a l'obra de Francesc Ferrer i Guàrdia: la Escola Moderna

2010-04-14T23:46:00.012+02:00

Avui, a les sis de la tarda hem recordat a Barcelona, al carrer de Bailén 56, davant la seu que fou de la ESCOLA MODERNA, la obra educativa de Francesc Ferrer i Guàrdia, mitjançant la instal•ció d'una placa commemorativa.

Han parlat en David Prujà, director de la Fundació Ferrer i Guàrdia, en Jordi Martí, Delegat de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, i el President Pasqual Maragall.

M'han demanat que introduís l'acte, i aquestes han estat les meves paraules:

Companys i companyes, amics i amigues:

Gràcies per estar aquí, per acompanyar-nos en el record i en l'homenatge a les idees d'en Francesc Ferrer i Guàrdia.

Aquest agraïment te noms i cognoms: els de aquells que ho han fet possible, en especial la Fundació Ferrer i Guàrdia, i la regidora del districte de l'Eixample, l'Assumpta Escarp.

Agraïment per a qui ens han donat suport, com l'Ateneu Barcelonès, la Comissió per a la Memòria Històrica de Barcelona, el Consell Escolar del Districte de l'Eixample, i tants d'altres.

Agraïment a les persones que des de el Districte de l'Eixample ens han ajudat, al conseller tècnic i l'arxiu municipal de l'Eixample.

Moltes gràcies a tothom.

Però pot ser els agraïments els hauríem de reservar a Ferrer i Guàrdia. Qui era Ferrer i Guàrdia.?

•    Era una persona reconeguda arreu del Mon, però encara ara,
     desconeguda a casa nostra.
•    Nascut a Alella: català, i ciutadà del Món.
•    Treballador que havia accedit a la educació en classes nocturnes.
•    Anarquista, i també Maçó.
•    Però, per damunt de tot, Francesc Ferrer i Guàrdia era un
      educador, doncs era una persona que creia fermament en
      construïr un Món millor per a tots els essers humans.
•    Contruïr, crear, sumar, educar...

Ferrer Guàrdia volia canviar el Món, millorant-lo: i la seva eina va ser l'Educació.
El que va distingir en Ferrer Guàrdia era un concepte i un mètode, on el respecte a la persona en el seu conjunt,   anava aparellada al creixement personal.
Ferrer i Guàrdia era una persona amb alts conceptes ètics i morals, creia que al costat de la laïcitat es tenia que educar sense distinció de sexes, races, classes o creences .

•    Pensava que l'educació de la infància ha de fonamentar-se sobre una base científica i racional, separant d'ella tota noció mística o sobrenatural.
•    Creia que l'instrucció és part d'aquesta educació. Ha de comprendre, al costat de la formació de la intel•ligència:
    * el desenvolupament del caràcter,
    * la cultura de la voluntat,
    * i la preparació d'un ésser moral i físic equilibrat

•    Creia que L'educació moral, ha de ser fruit de l'exemple,   trobant suport en la gran llei natural de la fraternitat.
•    Creia necessari -sobretot en l'ensenyament de la primera infància- que els programes i els mètodes estessin adaptats a la psicologia de l'infant.

Sobre aquests principis va construir l'ESCOLA MODERNA doncs   creia en l'educació, com a motor de canvi social
No es casual que conceptes com la Laïcitat, l'Educació per a tothom sense exclussions o desitjat un Món millor per a tothom estiguin encara ara sovint perseguits.
Per aquestes idees va ser assassinat: en les actes del consell de guerra que el jutjava, el fiscal va argumentar precisament això, que   Ferrer i Guàrdia volia canviar el mon mitjançant l'educació de les persones.

Molts de nosaltres pensem com en Ferrer i Guàrdia, i volem un Món millor, volem el bé comú, el bé comú per a tothom, fins i tot per els que no volen el bé per els altres !

Això es representa en paraules que ressonen des d'abans de la Revolució Francesa, com Llibertat, Igualtat, Fraternitat i que deuen de ser son molt perillososes: per aquestes idees van tancar la Escola Moderna, i per ser-ne capdavanter van assassinar a Francesc Ferrer i Guàrdia,

Però no van poder amb les seves idees.

Fixeu-vos: ens trobem aquí, i les recordem, i els que aquí estem   tenim moltes coses en comú: Pot ser la principal es el convenciment que un mon millor es possible, i que per aconseguir-ho es bàsic i necessari començar des de baix, treballant per que totes les persones, sense distinció d'edat, sexe o classe, puguin accedir a la educació, a la millor educació possible.

Ara, cent anys després de la Setmana Tràgica, i les seves conseqüencies, recordem les paraules de Joan Maragall, abans de l'execució, quan deia que Barcelona tenia de ser la ciutat del perdò. No és va aconseguir, i Ferrer Guàrdia va ser assassinat.

Passats 100 anys, ens anomenen com la ciutat de la tolerància, però encara tenim un deute:   el deute de la memòria, el deute del record cap aquells i aquelles que, com Francesc Ferrer i Guàrdia, ens han portat a ser com som.

Reflexionem en el que hem treballat des de sempre.
Reflexionem en els principis morals que ens han guiat.

No trobem un fil comú ?

Ens reconeixem mútuament, ens reconeixem com a hereus d'un somni i capdavanters d'un canvi, que encara està per arribar, però en el que creiem i treballem.

- Som fills de Ferrer i Guàrdia !
- Som fills de l'ESCOLA MODERNA !

Companys i companyes.     Amics i amigues.   Germans i germanes:
acabo,   acabo    i ho faig repetint les darreres paraules que va dir Francesc Ferrer i Guàrdia abans de morir:
VISCA    L´ESCOLA    MODERNA !

Moltes Gràcies.

El nom de la Bèstia ( y IV)

2010-03-17T16:17:00.008+01:00

Els sistemes de producció i consum es troben força allunyats de la màxima eficiència possible:

La fi del petroli barat, podria significar també la fi de l’era del creixement econòmic contemporani.

L’energia barata del petroli ha mantingut la frontera tecnològica real força lluny de la màxima eficiència

L’encariment de les fonts d’energia pot afavorir un procés adaptatiu, cap a formes de produir i consumir més eficients

Hi ha molta incertesa sobre el potencial real de les energies renovables netes,

Però hi ha alternatives: Una «tercera revolució industrial verda», o un nou «keynesianisme verd»?

Des d’un punt de vista energètic el potencial de l’energia solar és enorme:

Tota l’energia acumulada a les reserves conegudes de petoli equivalen a uns cinc dies de radiació solar, i tot l’estoc de combustibles fòssils a uns quinze dies. Només el 0,023% de l’energia que la Terra rep del sol s’emmagatzema en forma de biomassa (J. M. Naredo i A. Valero, edits., Desarrollo económico y deterioro ecológico, Fundación Argentaria/Visor, Madrid, 1999, p. 173).

Segons l’informe encarregat per Greenpeace als investigadors de l’IIT a la Universitat de Comillas, el potencial màxim de les fonts renovables tècnicament aprofitable amb els sistemes ja disponibles permetrien generar a la península Ibèrica fins a 10 vegades l’energia primària que Espanya necessitaria el 2050.

Les alternatives tecnològiques “verdes” creen més llocs de treball per unitat d’inversió que les tradicionals. Per això cal augmentar i no reduir la despesa pública., la qual cosa vol dir augmentar i fer més progressius o incentivadors els impostos, enlloc de reduir-los, vol dir avançar en comunitat: cal enfortir els vincles socials amb una tupida xarxa de béns comuns i serveis col·lectius, per anar-se apropant, pas a pas, cap a pobles i ciutats més sostenibles!

L'origen de la crisi la hem trobat en un model polític elitista de com gestionar la economia. La solució també te de ser política, i democràtica. Resumint les darreres notes publicades, trobem dos models:

El Nèoliberal, que ens ha aportat bombolles financeres i crisis sense fi, que aplicant conscientment les idees de Hayek i Friedman, ha portat per tot el Món shocks econòmics, guerres, fam i misèria... tot per les sagrades lleis de l’economia de Mercat!
Seguir amb aquesta línia vol dir continuar amb al cercle viciós de destrucció de la economia real i de l'ocupació de qualitat, amb augment constant del consum energètic. Es la fórmula de les desigualtats i dels desastres... el nom de la Bèstia!

Per un altra banda la Socialdemocràcia: un camí conegut, democràtic i eficaç, que posa l’economia al servei de la Societat.
Aquest és el camí proposat per Keynes per a sortir de la crisi del 29. Sabem que va encertar. L’aprofundiment es va anomenar “Societat del Benestar”, liderada per les socialdemocràcies europees després de la IIa. Guerra mundial.
Quina ironia: També va ser anomenada aquesta època com “Edat d’Or” del capitalisme!
Avui en dia, Socialdemocràcia vol dir obrir un camí de nova revolució tecnològica, portant democràcia a l’economia, unint les noves tecnologies amb el desenvolupament sostenible i solidari.

Tercera revolució Industrial?
Keynesiamisme verd?
Socialdemocràcia verda?

No és difícil, es factible i beneficia a tothom, fins i tot als rics.

A que estem esperant, doncs ?

El nom de la Bèstia (III)

2010-03-16T16:04:00.002+01:00

La crisi són moltes crisis a la vegada.

La que ara està arrossegant l’economia mundial cap a l’espiral depressió-deflació és l’esclat d’una immensa i doble bombolla: immobiliària i especulativa financera.

No s’inverteix en la producció de béns i serveis.

· La globalització ha tendit a traslladar la producció dels béns finals o intermedis més intensius en treball no qualificat cap a països amb enormes reserves de treball barat.

· El fluxos migratoris –un altre efecte de la globalització— han tingut l’efecte d’augmentar l’oferta de treball no qualificat als països receptors d’immigrants.

· El canvi tècnic esbiaixat cap a les feines més qualificades («skill-biased technical change» o SBTC i/o una acumulació de capital intensiva en TIC) ha augmentat la demanda d’aquestes i reduït la de treball no qualificat

· La desigualtat, l’especulació i l’atonia de la inversió real estan relacionades.

En les dues primeres parts d’aquestes notes es va analitzar els motius que ens han portat a la situació actual: primer, mostrant la dinàmica pròpia del capitalisme financer, que sota el model anglosaxó néoliberal ha aconseguit lligar en una mateixa dinàmica crisi econòmica i escalfament global. La segona part demostrava la insostenibilitat d’aquest model, ampliat més amunt.

Hi ha sortida ? I si hi ha una sortida, aquesta serà avantatjosa només per uns pocs, o podem pensar en un canvi democràtic global ?

Respostes, la setmana vinent...

El nom de la Bèstia (II)

2010-03-04T13:37:00.020+01:00

L’actual model de desenvolupament no és sostenible !
(Segueixo literalment amb l’anàlisi plantejat per el Dr. Enric Tello, catedràtic d´Història Econòmica a la U.B.)

Tal com mostra la trajectòria del 1975 al 2003, els països amb un alt índex de desenvolupament humà (un índex compost del PIB/hab, l’esperança de vida i l’educació) tenen un consum de recursos per càpita insostenible: si es generalitzés a tota la Humanitat necessitaríem més d’un planeta Terra.
Font: Daniel D. Moran, Mathis Wackernagel, Justin A. Kitzes, Steven H. Goldfinger and Aurélien Boutaud (2008): “Measuring sustainable development, Nation by nation”, Ecological Economics, vol. 64 issue 3, p. 470-474.

Els països amb un consum de recursos per càpita que seria ecològicament sostenible mantenen un nivell de desenvolupament humà inacceptable.

On estan les causes d’aquest desgavell ?

L’energia barata del petroli ha mantingut la frontera tecnològica real força lluny de la màxima eficiència possible, des del punt de vista tècnic i socio-cultural.
L’encariment de les fonts d’energia pot afavorir un procés adaptatiu, a la vegada tècnic i social, mitjançant el canvi cap a formes de produir i consumir globalment més eficients.
L’esgotament de la segona revolució industrial no troba una via de sortida. Dos indicis:

Les noves tecnologies de la informació i el canvi estructural cap a una economia de serveis no ha comportat cap "desmaterializació", malgrat l’existència d’un important potencial per fer-ho. El modest augment de la productivitat dels anys noranta s’ha degut als canvis a les cadenes comercials, com el codi de barres i la gestió informàtica d’estocs
L’atonia inversora: als Estats Units “tot l’estalvi de les famílies ha estat absorbit pel dèficit de la balança de pagaments i la inversió en immobles de nova construcció, deixant el finançament de tota la inversió neta de les empreses a l’estalvi dels demés països”. Resulta “una situació sorprenent tractant-se de l’economia més rica del món” (tret de Capitalism Unlehased d’Andrew Glyn).

La crisi són moltes crisis a la vegada, entre elles:

L’espiral depressió-deflació
Esclat d’una immensa bombolla especulativa financera
Esclat de la bombolla immobiliària

Retornant als nivells dels anys 30 del segle passat, ha augmentat la desigualtat en el repartiment de la renda: a 2004 l’1% més ric aconseguí acaparar més del 15% de l’ingrés total dels EUA. En resum, la desigualtat, l’especulació i l’atonia de la inversió real estan relacionades !

En seguirem parlant la setmana vinent.

El nom de la Bèstia (I)

2010-02-26T12:22:00.017+01:00

Sembla que el nombre de la bèstia és el “666”... quin podrà ser, doncs,

el seu nom? Jo aposto per “Capital”...

Vaig tenir la sort d’estar a la sessió “El repte de les transicions i la pedagogia de les catàstrofes”a la seu de CpC. Esperava que el tractament del tema seria en clau ecologista, però el Dr. Enric Tello, catedràtic d´Història Econòmica a la U.B., em va sorprendre, al lligar les crisis del capitalisme financer amb l’escalfament global.

I no ho va lligar no només amb paraules més o menys ben intencionades. Ho va lligar amb dades, i especialment amb una interessant equació, desenvolupada per Robert Ayres on es lliga el model actual de capitalisme financer d’arrel anglosaxona amb les crisis continues i amb un model d’escalfament global que posen no sols en qüestió el model econòmic sinó la nostra continuïtat com a espècie.

Sabíem que per augmentar la productivitat hi ha la tendència a la substitució de la ma d’obra per maquinària, i darrerament per la eliminació de la fabricació dels bens, “globalitzant-ho”,

el que fa augmentar els costos de transport...

“Històricament el creixement econòmic s’ha basat en la substitució de treball humà cada vegada més car per energia inanimada cada vegada més cara...”
Font: Robert Ayres and Benjamin Warr, The Economic Growth Engine: How Energy and Work Drive Material Prosperity, Edward Elgar Publishing, 2009.

Segons ells, el creixement econòmic ha funcionat fins ara substituint treball humà per l’energia obtinguda de fons d’energia inanimada.

Aquest mecanisme només es posa en funcionament a partir de la reducció del cost energètic de produir i consumir béns o serveis.

Es fàcil d’entendre seguint aquest esquema:

La pregunta que queda pendent serà doncs : La fi del petroli barat, podria significa també la fi de l’era del creixement econòmic contemporani?

La resposta, si és que hi ha una resposta, la setmana vinent…

Millstones Fee & Tobin Tax

2010-02-18T12:30:00.017+01:00

Segons el prof J. Lizcano ( El País, Negocios, p. 21 14/02/2010) les transaccions financeres especulatives, a nivell global son:

75 cops superiors a les transaccions reals (de bens i serveis)
15 cops superiors al PIB Mundial i
60 cops superiors al comerç mundial

Aquesta és una situació que la economia mundial no està en condicions de suportar, i molt menys el planeta. D’això en parlaré més a fons en pròxims articles. Una possible solució seria la Taxa Tobin, que és un hipotètic impost sobre els intercanvis de divises, proposat per l’economista James Tobin el 1971:

"...tècnicament la Taxa Tobin seria un impost, més que no pas una taxa per bé que s’ha generalitzat amb aquest nom per mimetisme amb altres llengües, Tobin Tax (anglès) i Taxe Tobin” (Dades de la Vikipedia)

La idea de la Taxa Tobin m’ha esperonat la imaginació, doncs fa temps que em pregunto quin sentit tenen els grans temples de manipulació del diner, com són bancs, societats d’inversió i borses, quan no són capaços d’evitar les crisi econòmiques o de proveir de capital a la Societat, en especial a les economies familiars i a les empreses. Aquestes sagrades institucions s’han oblidat de la seva funció, la intermediació financera, per a dedicar-se cada cop més a la especulació, bàsicament en 3 àrees:

La inmobililiària
Les transaccions internacionals
I la borsa.

Potser ja va sent hora que posem a les finances internacionals al seu lloc. Aquestes gents creuen que les finances poden ser creatives (enginyeria financera en diuen...), de la mateixa manera que Al Capone va pensar creativament amb el concepte de la protecció. El seu “mantra” és el de “el diner crida diner”. I és ben cert, el problema és que això porta a:

Buidatge dels sector que generen guanys.
Desinversió en els sectors primari i secundari.
Concentració de capital en les àrees especulatives.

Una constatació: Les desigualtats socials als EUA tornen a ser les que hi havia a començament dels anys 40 del S.XX, amb un nivell de pobresa del 17%, però amb el 15 % de la riquesa concentrada en l'u per cent (1 o/o) de la població !

Una altra conseqüència ha estat l’atonia inversora: als Estats Units “tot l’estalvi de les families ha estat absorbit pel dèficit de la balança de pagaments i la inversió en immobles de nova construcció, deixant la financiació de tota la inversió neta de les empreses a l’estalvi dels demés països”. Resulta “una situació sorprenent tractant-se de l’economia més rica del món” (Andrew Glyn).

En resum, una clara recepta cap al desastre. El financers ho han demostrat a bastament des de fa segles, ja que els únics sectors que generen riquesa són el primari (agricultura, la caça, la pesca, la silvicultura, la ramaderia i la mineria) i el secundari (la indústria i la construcció,) amb algunes excepcions al sector terciari (serveis), com l'entreteniment, restaurants, educació, el turisme, els serveis de sanitat, i els mitjans de comunicació.

Està clar que cal una acció correctora.

Per a poder néixer, per a tirar endavant les empreses necessiten capital. Els fons necessaris per a crear una empresa el posen el socis, quan l’empresa creix, cerca capital en entitats d’inversió, en bancs, i també a la Borsa, que te una doble vessant, per qué serveix per canalitzar tant el flux dels que necessiten invertir com de proporcionar capital per a qui el necessita.
Però per a les empreses, i en aquest context específic, l’única vegada que poden rebre aportacions econòmiques és quan emeten accions a Borsa o quan amplien capital. És massa rígid i limitat, i cal canviar-ho, cal que les empreses tinguin algun guany quan es negocien operacions amb el seu propi capital!

La Taxa Tobin és un pas en el bon camí... i també dóna idees.

Per que no es pot implantar una comissió (no un impost) a favor de l'empresa titular de l'acció del mateix tipus (0,2 o/oo) del que cobren els intermediaris, o bé en part (15 o/o) del que ja cobren bancs i financeres per la compravenda d’accions a Borsa ?

No es tracta d’augmentar les càrregues fiscals, perquè el que es proposa és reduir les comissions d’intermediació. No augmentaria impostos, ja que seria transparent i posaria més a la llum els marges d’operadors a borsa... i els dels bancs! I, sobre tot, ajudaria les empreses reals, no els xiringuitos financers.

Per que no es pot implantar una taxa que retorni a les empreses un petit percentatge dels guanys que enriqueixen a intermediaris i a especuladors? Per què no es pot implantar una taxa que retorni una part, encara que sigui petita, a qui és l’únic motor de la riquesa, és a dir a l’empresa?

Això no és economia-ficció, doncs en un entorn diferent, ja existeix: quan els clubs de futbol negocien la venda de jugadors, a més dels comissionistes, una part del que cobren va a parar al club inicial, el que va formar el jugador en origen, i una altra part (15%) al propi jugador... i funciona!

Sóc perfectament conscient del maniqueisme que traspua aquest article, però parlar-ne podria ser un saludable exercici de debat. Crec també que caldria poder anomenar-ho. És obvi que si no és en anglès ningú no s’ho prendrà seriosament. Proposo doncs, començar el debat batejant-lo com a “Millstones Fee”.

Que us divertiu !

Crisi?

2010-02-07T21:17:00.006+01:00

M'agradaria que tothom pogués llegir l'article "Es una vergüenza lo del Financial Times", publicar per Antonio Aspas al seu blog. També es poden llegir els anàlisis que ha publicat avui "El País" (diumenge 07-02-20190).

Si ens comparem el sistema financer nord-americà o anglès, resulta que estem millor. Quants bancs han fet fallida a casa nostra ? Parlem del deute de l'estat ? També estem millor! Millor que el Regne Unit, millor que els USA, millor que França, Itàlia, Grècia o Japó, per citar-ne uns quants...

La diferència NO ESTÀ en la economia: està en la política. Els països citats tenen una voluntat comuna de millora. Nosaltres tenim la dreta que tenim. A més, tenim un govern d'esquerres, progressista i això els incomoda. Tenim la millor sanitat pública. Hem estat capaços d'admetre a més de quatre milions d'immigrants...

Tenim el millor sector del lleure/turisme, amb la més alta qualitat mitjana... parlem de quin és el millor restaurant del Món?

Recordeu quan Obama va citar a l'estat espanyol com a exemple avançat en energies renovables ? Doncs llavors la patriótica dreta espanyola va enviar un paio de la universitat A. Nebrija als USA, per a rebatre-ho, amb dades falses. Per desgràcia per ells, les xifres són irrefutables: des de l'any passat produïm MÉS energia elèctrica eòlica que nuclear o hidroelèctrica. Acciona i Abengoa son els líders mundials en aquest camp.

Tenim diversos problemes: Una església catòlica en peu de guerra. Una dreta malaltissa. Una cúpula empresarial dirigida per un personatge en fallida. I sobre tot, allò que tots aquests no poden suportar: un govern d'esquerres, amb polítiques progressistes, que aplica les polítiques les socials i econòmiques que la societat necessita. Pot ser no sigui prou agosarat, pot ser que no saben explicar-ho bé, però fan la seva feina.

En economia, un cop vistos els resultats que les polítiques liberals i neocons han portat al Món (crisis, fam, guerres) el fet d'aplicar accions keynesianes, es a dir accions de l'estat a la economia s'ha revelat (com sempre...) la única solució als problemes del nostre temps,

Això ho sabem des de la crisi del 29, però la pregunta es per que no s'ha fet abans... la raó està en que els organismes econòmic internacionals creuen en la desigualtat. Creuen en la cobdícia, no en la millora de les persones, si no més aviat en la seva millora personal. I si ho dubteu, podeu cercar en les recerques de'n Sala i Martín, que ho teoritza !

A casa nostra, des de Fuentes Quintana hem tingut un reguitzell de "experts", a la dreta i a la esquerra, com Boyer, Solchaga, Rato o Solbes que creuen i apliquen aquests mètodes. Les darreres declaracions d'Almunia van en aquesta línia... em pregunto a que espera el PSOE per a expulsar-lo ?

Polítiques fallides, com les que proposa el Banc Mundial, els FMI, i fins i tot la UE només porten a la misèria. Necessitem polítiques de promoció de l'economia real, tal i com preconitza en Joan Majò. Treballem-hi.

Tenim problemes seriosos. I necessitem gent seriosa per a afrontar-los.

Haití, i la Aliança Subsidiària

2010-01-17T17:37:00.004+01:00

La Aliança Subsidiaria: Política britànica a l'Índia colonial

Durant el canvi de sgle XVIII a XIX els conflictes al subcontinent indi eren constants. La situació de manca de govern central va portar a conflictes endèmics, i a la aparició de bandes organitzades de guerrers que vivien fent malviure a la població civil. Era precisa una solució estable, que acabés amb els conflictes, i permetés el desenvolupament econòmic.

La doctrina de l'aliança filial va ser introduïda pel marquès de Wellesley, el governador general britànic de l'Índia de 1.798 a 1805. En l'inici del seu govern Wellesley va adoptar una política de no intervenció, però més tard es va adoptar la política d'aliances subsidiàries.

Per finals del segle 18, els poderosos emperadors nadius havien desaparegut del subcontinent indi. quedant-se amb estats més petits més febles i nombrosos. Molts governants van acceptar l'oferta de protecció per Lord Wellesley. Els seus principis bàsics eren:

a) Qualsevol governant indígena pot acceptar la Aliança Subsidiària amb els britànic, però mantenint forces britàniques en el seu territori i va acordant pagar pel seu manteniment.
b) En lloc dels pagaments, alguns dels territoris de la Aliança Subsidiària va ser cedits als britànics.
c) Els governants que acceptaren es van veure obligats a mantenir a un funcionari britànic a la cort anomenat Resident. Sota aquesta doctrina, els governants indis sota la protecció britànica va suspendre els seus exèrcits nadius, mantenint en el seu lloc les tropes britàniques en els seus estats i van lliurar el control de les seves relacions exteriors als britànics. A canvi, la East India Company els protegiria dels atacs dels seus rivals.

El Nizam de Hyderabad ser el primer a entrar en aquesta aliança. Tippoo, Sultan de Mysore es va negar a acceptar-ho, però després de la victòria britànica en la Quarta guerra Anglo-Mysore, Mysore es va veure obligat a convertir-se en un aliat subsidiari. Més tard, el governant Maratha Bajio Rao II també va acceptar l'aliança filial al Tractat de Bassein.

Ens trobem a començaments del S.XXI amb un reguitzell d'estats fallits. L'exemple del darrer terratrèmol a Haití ens hauria de fer pensar no en la pervivència d'aquests estats, si no en la dignitat dels seus habitants.

Una política d' Aliances Subsidiàries, tutelades per la ONU, semblant als protectorats que va desenvolupar la Societat de Nacions podria crear bases de reconstrucció dels països sotmesos a la desgràcia d'estats fallits.

La reconstrucció hauria d'estar basada en garantir seguretat, assistència médica, i educació als habitants mentre es creen les bases econòmiques que permetin el desenvolupament lliure de élites corruptes i de clans militars.

Políticament incorrecte ? Pot ser. Necessari ? Ben segur.

Reflexionem-hi

La mort del Pare

2009-11-09T18:23:00.007+01:00

No per esperat deixa de ser dolorós.

El proppassat dissabte, a tres quart de set del matí, la vida del Pare es va apagar. Al seu costat estàvem els fills, la Carme i jo. Va dormir i no es va despertar. La seva expressió era serena, i sense patiment per ell, crec. Per nosaltres, ja veurem...

Diumenge, al tanatori de l'Hospitalet ens vam acomiadar. Hi érem tots, i més. Fins i tot els que no van poder venir eren presents. En Florenci era apreciat

A la cerimònia nets i fills el vàrem recordar tal com era. Va ser emocionant, i crec que a on estigui ens recordarà. Nosaltres ho fem, i sentim la seva pèrdua.

Vull recordar el que allà és va dir:

"Gràcies per a estar aquí. Voldria parlar molt, però amb quatre mots no s'explica tota una vida, però hi han trets que defineixen a les persones, i entre els que definien en Florenci, el meu Pare, trobem:

La Tossuderia.
La Lleialtat.
la Generositat i
L'Amor

En Florenci era tossut - com tots el Molas- amb tot allò que creia important i transcendent.
Era lleial amb extrem amb tot hom: Família, Amics i Pàtria.
Era generós, i aquesta generositat -ho sabeu- no tenia límits.
Parlem d'amor ? D'aquest mot només és pot dir que en Florenci el va ennoblir, vers la meva Mare, cap als seus fills i nets, amb els Avis, amb tota la Família, i els Amics.

En Florenci va ser lleial, extremadament lleial amb les persones, amb les idees i amb els sentiments. Va ser lleial amb un excés que trobo admirable amb la Pàtria, amb CATALUNYA, mot que he intentat pronunciar amb el mateix respecte amb que ell ho feia, amb majúscules.

Pot ser tenia altres virtuts. Pot ser tenia algun defecte. Però aquesta és una altra història. Jo recordo al meu Pare d'aquesta manera, i per a mi es un gran record.

Moltes gràcies, Pare. "

Aquestes són les paraules. I ara, una imatge. Quan va morir va néixer un nou dia. Aquesta és la imatge, potser un símbol del que se'n va, i del que diàriament neix...

Cap a la construcció d'una Ciutadania activa

2009-10-26T17:13:00.006+01:00

Aquest és el títol d'un dels seminaris que desenvolupa Ciutadans pel Canvi, associació cívico-política de caràcter progressista, federal i republicanista, que va néixer l'any 1999 amb la constatació que cal un canvi profund en les formes de governar i de fer política a Catalunya, amb objectius fundacionals com:

L'enfortiment de la democràcia retornant la política als ciutadans.
La lluita contra totes les formes d'exclusió social.
L'impuls de l'autogovern per aconseguir un catalanisme integrador, progressista i solidari.

Aquest plantejament de 1999 em sembla totalment al dia a 2009. Només cal veure els nivells de desafecció de la Ciutadania envers el partits, no sols a Catalunya, si no a tot Europa, per a valorar com a profètiques les paraules que sorgiren de persones properes a Pasqual Maragall.

2009: Ens trobem, doncs, 10 anys després amb un fort "impasse" polític, agreujat per actuacions com les de Millet, amb regals a la Fundació FAES(PP) amb més de 2 milions d'Euros, i a la Fundació Trias Fargas (CdC) amb més de de 500.000 Euros. Per la seva banda, els partits socialistes, a casa nostra i més lluny, pateixen una constant davallada de vots, de presència pública i sobre tot d'idees ! Només cal llegir l'article a "El País·" del 25 10.09 "La traición de la socialdemocracia" de P. Flores per veure que aquesta és una idea força estesa. I tot aixó és sorprenent, donat el pèssim moment amb el estan que les idees conservadores i lliberals. Sorprenent per que aquestes idees -dins el pla econòmic- han portat el desastre financera a escala planetària !

Estem en un moment en que les idees progressistes, com les d'Obama tenen i troben sortida entre la Ciutadania. Però per a que hi arribin cal que existeixi un vincle directe entre Poble, Societat Civil i aquells que s'anomenen els seus representants. Dic que s'anomenen doncs els partits polítics, com defineix el prof. Gonzàlez Casanova són agrupacions de persones que cerquen el poder. I d'acord, cal tenir el poder de portar democràticament la Humanitat cap a un mon més just, però mai no podem -des de una pràctica progressista- considerar el poder per el poder com un fi per si mateix.

I això em porta a una reflexió :

No es només el canvi de sistema de representació electoral, encara que cal canviar-la, el que ens portarà a una democràcia plena, on tingui ple sentit el que "la titularitat del poder resideix en la totalitat dels seus membres, fent que la presa de decisions respongui a la voluntat col·lectiva dels membres del grup" (Vikipèdia). No serà només canviant la comunicació entre electors i electes com tindrem aquesta democràcia. Serà mitjançant l'exercici de la democràcia participativa, on la relació no serà entre elector i electe, si no entre Ciutadà i Política. Pot ser que hi hauran coses que no ens agradin, però no serà la decisió d'uns pocs la que haurem d'acceptar si no l'opció democràtica del conjunt de ciutadans, cívicament expressada.

Fins que no arrelin valors com els del republicanisme, on l'opció política bàsica és l'exercici personal de la virtut cívica, no podrem parlar seriosament de que la democràcia respongui plenament als objectius de la Ciutadania. Es pot fer mitjan els partits polítics. Però aquests també tenen que portar els principis democràtics al seu si. En cas contrari trairien el seu sentit.

En resum: no es tracta només de canviar una llei. No es tracta només de substituir eleccions provincials per a eleccions per circumscripció. Es tracta d'ajudar a construir una Ciutadania activa. I per fer-ho, no podem només lluitar per administrar àrees de poder. Tenim que partir de clares idees democràtiques. Tenim que basar-nos en sòlids valors morals. I per últim, hem de ser conscients que la vàlua de la nostra tasca estarà basada en la millora de les persones, allunyada de l'egoisme i de la cobdícia, que esdevindrà millora per a tota la Societat.

Evolució i Planeta

2009-07-14T17:35:00.007+02:00

Voldria poder exercir de profeta durant una estona i encara que no tinc a casa cap bola de cristall en bon estat de funcionament, opino que seria oportú de tarda en tarda, com el que no vol la cosa, fer-nos les TRES PREGUNTES:

Qui som
D'on venim?
Cap a on anem?

El culpable d'aquestes reflexions no és altre que Stephen Hawking, que a pesar d'estar sotmès a una progressiva paràlisi, ha estat capaç d'aportar les majors contribucions en el camp de la física teòrica dels darrers anys, i ara torna a sorprendre amb les seves declaracions, clara invitació a la reflexió i al diàleg.
“Encara que evolucionar des dels simis li ha dut a homo sapiens diversos milions d'anys, la informació útil en el nostre ADN probablement ha canviat només uns pocs milions de bits".

Per això el ritme de l'evolució biològica en éssers humans, diu Stephen Hawking en la seva conferencia "Life in the Universe", és d'aproximament un bit per any.
"Cada any es publiquen uns 50.000 nous llibres en anglès, que contenen uns cent mil milions de bits d'informació. Això significa que hem entrat en una nova fase de l'evolució. Penso que és legítim adoptar una visió més àmplia, i incloure la informació transmesa externament, juntament amb el ADN, en l'evolució de l'espècie humana”

Segons Hawking l'ADN humà (gens ?) tot just ha evolucionat durant els últims milions d'anys, però el coneixement extern, el que hom denomina Cultura (memes ?), ha crescut exponencialment, sobretot en els darrers 300 anys.
"Som més que els nostres gens... L'escala del temps per a l'evolució, en el període de transmissió externa, s'ha reduït fins a uns 50 anys, o menys"

Segueix opinant que estem entrant en una nova fase del que anemona “evolució autodissenyada”, en la qual serem capaces de canviar i millorar el nostre ADN.
"...durant el pròxim segle, la gent descobrirà com modificar la intel·ligència, i també instints tals com l'agressió ... si l'espècie humana assoleix re-dissenyar-se, reduir o eliminar el risc de l'autodestrucció, probablement arribarem a les estrelles i colonitzarem altres planetes" .

Però això es farà, pensa Hawking, amb màquines intel·ligents basades en components mecànics i electrònics i no en macro-mol.lecules (els nostres cossos), màquines que podrien substituir la vida basada en ADN, igual que l'ADN va poder reemplaçar una anterior forma de vida. Com a punt de partida per a entendre, treballar i polemitzar sobre aquests conceptes, proposo els següents links:

1.- Notícia en castellà sobre la conferència de Hawking
http://www.terceracultura.net/tc/?p=1375

2.- Un comentari sobre l'evolució en el nostre planeta: El super-cervell del futur (castellà)
http://www.elpais.com/articulo/tecnologia/supercerebro/futuro/elpeputec/20090606elpeputec_2/Tes

3.- Memes i Gens: introducción:
http://es.wikipedia.org/wiki/Meme

Enemics del Sistema

2009-07-08T16:58:00.006+02:00

Un fantasma recorre per Europa: s’anomena l’economia del coneixement, i sembla que sense recitar sovint aquest “mantra”, el capitalisme no te futur.

Per a les formacions socials avançades, com son les societats occidentals on domina com a modus de producció dominant el capitalisme financer, les aportacions constants al seu fons de coneixement cultural son essencials i necessàries. El creixement econòmic i l’articulació social del model de societat capitalista on vivim precisa d’aquesta aportació ininterrompuda de nous coneixements.

Això es especialment important dins les Empreses, on la transmissió de coneixements per part de la societat en general, i de treballadors i tècnics en particular li permet sobreviure i créixer.

Si no fos per aquest enriquiment, dins l’entorn actual totalment globalitzat, cap Empresa podria ser competitiva. Per aquest motiu, de forma estructurada, o de forma caòtica, les Empreses han aprés a aprofitar el coneixement que els hi es aportat de forma quasi gratuïta, i que passa a formar del coneixement (Know how) empresarial, es a dir el seu be mes preuat... auto-aprenentatge, evolució, adaptació !

I fent un símil amb la Natura, el sistema també ha generat els seus particulars paràsits, que com els vampirs mantenen a la víctima en vida només mentre se’n puguin alimentar. Els seus noms: Consultories, Auditories, Financeres. Coneixem bé com actuen les darreres, allò que en argot bancari s’anomena “Banca d’inversió”. Es tracta d’agafar una Empresa, descapitalitzar-la, desmembrar-la i vendre amb guany el que queda: recordeu "Pretty Woman" ?

Una especifitat: dins el model espanyol, la Banca mai finança el model de negoci, doncs s tracta de que les empreses no puguin mai capitalitzar-se, si no que reben només accés a finançament del circulant mitjan bestreta de cobrament de lletres i rebuts, sota garanties personals obligatòries donades per l’empresari i familiars. Això deixa sempre a les empreses depenent dels voltors, perdó, volia dir la Banca... Les Empreses no poden capitalizar-se, no poden investigar, no poden créixer, i el que es pitjor, no poden pagar sous de qualitat, cosa que porta la marginalitat a un nombre cada cop mes gran de persones.

Es impossible, sota aquests models, l'existència d’una societat cohesionada i estable. I si s'aguanta sense violència social es per que, en paral·lel es treballa conscientment per a impedir que la societat civil tingui la menor cohesió, i pugui qüestionar un model econòmic roí i miserable, allunyat de qualsevol mena de valor ètic i moral, on nomes hi ha lloc per a la cobdícia !

Tornem al tema: per el sistema capitalista vist en conjunt, encara son molt més perilloses les empreses de "Consultoria" que, seguint el model vampiresc de la desapareguda Arthur Andersen han desenvolupat un model de parasitatge força reeixit, però que per a desgràcia per el capitalisme, s'ha convertit en un formidable focus intern anti-sistema !

El "modus operandi" segueix un patrons definits: Es tracta per una banda de descapitalitzar a les Empreses (o Administracions, Corporacions...), de qualsevol element lligat a la producció (i que procuren sota el seu control, globalitzar a la Xina) i sobretot una "descapitalització" d'idees. Adreçant-se només a Gerència, l’aïllen de la realitat del seu propi entorn, i obren vies, no de comunicació, si no de conflicte amb treballadors i comandaments intermedis, que son els que tenen i mantenen el coneixement adquirit col.lectivament, que ha conformat la posició actual de la organització.

Els treballadors son menyspreats, aplicant en societats avançades mètodes taylorians (també dits stajanovistes...), procurant la disminució de costos i de qualitat per a justificar projectes globalitzadors. Respecte als directius, se'ls aparta, pre-jubila o s'acomiada. Punt.

El que resta es una organització esquelètica, sense més que un objectiu financer, incapaç de crear riquesa i que sobreviu venent actius (terrenys, fàbriques, stocks...), que son valorats i negociats precisament per els consultors-voltors, que en aquest punt ja controlen tots els recursos, incloses les comunicacions externes. Col.locats els seus associats en totes les àrees estratègiques segueixen el procés de descapitalització, de suïcidi empresarial, i de retruc, suïcidi social.

Aquest model ha portat a països que abans eren potencies industrials, com el Regne Unit o els Estats Units a la dependència cada cop major de països con Alemanya, Xina o Japó en subministraments de productes industrials de qualitat, i de consum. De retruc, el seu nivell de coneixement de processos productius ha anat desapareixent, cosa que ara (2009) ja nota fins i tot en sectors tecnològicament avançats com la industria aeroespacial i militar, que fins ara havien estat al marge del procés.

Els defensors d'aquesta versió del sistema capitalista es segueixen recolzat en models monetaristes-financers, basats en les hipocresies de les propostes ultra-lliberals dels seguidors de Milton Friedman, i en l'ofensiva conservadora que des de Nixon, Reagan i Thatcher ha desenvocat, a la fi de la presidència Bush, en la pitjor crisi econòmica des de 1929.

El capitalisme, tal i com Max Weber va explicar, es recolza sobre valors morals. Entès en el seu conjunt, en una realitat de societats avançades globalitzades, com a formació social on coexisteixen diferents models socio-econòmics, no tindrà sortida si s'oposa als trets comuns que han conformat a les societats humanes des de èpoques remotes; si s'oposa a la cohesió i a les tasques col.laboratives; si prima l'individualisme per sobre l'altruisme !

Després de la crisi de 1929 J. M. Keynes va proposar una sèrie de mesures on es dona importància a la creació d'oferta en moments de crisi, mantenint la economia en marxa, donant a l'estat i a les administracions un paper més gran, de director de l'economía, concepte que entra en contradicció amb el de "lliure mercat" que tant misèria ha creat. Les polítiques keynesianes, impulsades per la socialdemocràcia europea, van donar lloc a la societat del benestar de la post-guerra, que ha estat sense cap mena de dubte el millor moment que la humanitat ha viscut.

Però pot ser no caldrà esperar eternament el canvi social: pot ser que, universalitzant l'accés al coneixement, es a dir convertint a la "Societat del Coneixement" en quelcom real, decidint seguir models socials participatius i TAMBÉ de Democràcia Econòmica, (entre altres, les cooperatives financeres, de producció, i de consum), es podrà viure en societat, amb respecte a valors ètics i morals, on la millora personal sigui motiu de satisfacció, però també ho serà la millora social i l'enriquiment del col·lectiu.

Pot ser llavors, sense revolucions violentes ni banys de sang, podrem crear una societat més lliure, més igualitària i més solidària. I gaudir fent-ho !

Krausismo y laicidad

2009-07-01T12:45:00.019+02:00

Fa poc, en GUSTAVO VIDAL, (Vidal Iº, el bueno) ha publicat a "El Plural" un interessant article anomenat: España avanza hacia la laicidad (link)

Aquest article m'ha inspirat quatre idees sobre un tema relaciona, el Krausisme. Si t'interessa, i coneixes l'espanyol, tot seguit les pots llegir.

Krausismo y laicidad

Aunque existe relación directa entre el Krausismo español, origen de la Institución Libre de Enseñanza y lo que se ha entendido por laicidad en España, el artículo de G. Vidal, no entra a fondo en el Krausismo y se echa de menos.

El Krausismo es una concepción más amplia que la pura laicidad. Tal y como se desarrolló en España y Latinoamérica en el S. XIX y principios del XX, el Krausismo fué una respuesta global, desarrollada más allá de Krause, respuesta que diríamos propia de nuestro entorno a los desafíos intelectuales, éticos y políticos del momento.

La escala de valores del Krausismo supone una opción personal, libre y soberana de relación tanto con la espiritualidad como con el entorno en que la persona desarrolla su vida,.

El Krausismo tal y como se desarrolló en nuestro entorno, no define verdades dogmáticas, sino que a partir con un contacto abierto con los valores espirituales de cada persona, junto con una observación abierta y crítica de la naturaleza y la sociedad, permite desarrollar los valores personales de forma objetiva y no sometida a dogmas.

Por ello, el concepto de laicidad cobra importancia en cuanto desarrolla la capacidad de la persona a definir cuales son sus ideas y criterios, al margen de las normativas religiosas imperantes, o de los intentos de fijar un pensamiento único en lo político y social.

El Krausismo, en la estela de Hegel y otros pensadores, obliga a un replanteamiento constante, no solo de lo que se entiende como verdad, sino del propio camino hacia el conocimiento. En lo personal, presupone implicación altruista hacia el entorno: no supone, pre-supone...

Y esto es una cosa que ni las religiones dogmáticas ni las ideologías totalitarias pueden aceptar o tan siquiera, permitir.

En este punto veo una clara coincidencia entre el pensamiento krausista y el republicanismo, tal y como Ph. Pettit lo entiende. Por ello, veo necesario profundizar esta línea de análisis, en que lo que ellas pueden aportar al pensamiento en el S.XXI, en el que hemos visto caer las ideas de los totalitarismos de izquierdas (socialismo real) y de derechas (pensamiento neocon)

El Mundo precisa de un referente moral, en el que altruismo y mejora personal coexistan con un objetivo premeditado y colectivo de mejora social.

Y si esto no existe, debemos crearlo.
Y si existe, pero no funciona, debemos cambiarlo,

Enric Molas

CATALUNYA CAUSA COMUNA

2009-04-07T12:51:00.017+02:00

Primer, un reconeixement: En Pasqual Maragall i l’ Ernest LLuch, entre altres, van detectar ja fa molt de temps que el camí que segueix el PSC no el pot fer sol. Cal una reflexió en les iniciatives que van crear, i també cal pensar en per que no van ser prou recolzades...

Des de temps remots, ha sorgit al voltant del PSC diverses iniciatives com les “Conferències d’Homes i dones d’esquerra” (1985/1987), la “Convenció per una majoria nacional i de progrés” (1988), el “GEIS”, la “Fundació Catalunya S.XX1”, “Ciutadans pel Canvi”, i darrerament la ”Convenció pel futur” i ara, “CATALUNYA CAUSA COMUNA”.

Per alguns, la existència d’aquestes iniciatives es vista com la proposta d’acostament del PSC cap un sector de la esquerra que el rebutja.
Per altres, representa la incapacitat del mateix partit d’acostar-se orgànicament cap aquest col·lectiu.
També, hi ha qui opina que l’apropament no es necessari, doncs dona projecció, posicions electorals i càrrecs a persones que no son militants del PSC !

Com es veu, de plantejaments ni han molts, per tant pot ser caldria plantejar-ho fredament, fent-nos preguntes “Tabú” per a determinada militància:

Si el PSC es la “Casa Gran” de la esquerra, com es que col·lectius, especialment del sector culturals, catalanistes o antigament antifranquistes mai no s’han vinculat al PSC ?

No pretenc donar resposta. Caldria ser politòleg, i fer un treball sistemàtic d’estudi i d’anàlisi. I jo el que pretenc només se el d’obrir interrogants, per exemple:

Pot el PSC, amb la seva estructura i la seva militància, respondre al que la societat catalana del S.XXI demana ?

Al meu limitat enteniment, la complexitat de la societat catalana actual, imbricada en un Món globalitzat, poc te a veure amb la que ens varem trobar quan es va començar (Pi i Margall, V. Almirall) a parlar de Catalanisme. Ni les aportacions de Campalans dels anys 30 del segle passat, ni el que s’ha anat fent durant els darrers 30 anys, ens donen masses pistes de com respondre a la realitat en que ens trobem, però ens donen un mètode, doncs hi han unes constants que ara es comencen a veure amb claredat:

La validesa del plantejament pluralista, progressista i democràtic que anomenem Catalanisme.
La validesa del principi vertebrador que anomenem Federalisme.
La validesa dels principis del Socialisme democràtic, que anomenem Socialdemocràcia.
La validesa de l’aplicació d’aquests principis en el que anomenem Societat del Benestar.

I per a poder aconseguir-ho, el camí que es proposa ha de ser necessàriament obert, pluralista, participatiu i democràtic. Aquest es el camí que van obrir les conferències anteriors, i aquest -crec jo- que es el camí que està seguint “CATALUNYA CAUSA COMUNA”.

Aprofitem-lo

http://www.causacomuna.cat

PLANTEM CARA A LA CRISI

2009-03-18T17:45:00.001+01:00

La crisi que estem vivim ens ha de servir per a obrir els ulls, confirmar la validesa dels nostres principis i per a convèncer als que dubten de la bondat dels nostres plantejaments. Hi han hagut crisis semblants com la de 1929, però a partir d'aquesta crisi, ningú no podrà dir mai que la raó no està de la nostra part, o que la dreta conservadora serveix per a gestionar be el seu propi model, i el que es mes important, ningú podrà dubtar, excepte els mercenaris neocons, que el model de la que proposa la esquerra progressista es el millor per a tota la humanitat.

Retrocedim una mica, quan la crisi del 29, que també va començar als Estats Units ocasionada, per la especulació sobre actius financers –accions-, oblidant que les úniques bases sòlides dels sistema econòmic son el sector primari (agricultura, mineria) i el secundari (indústria). La solució proposada per a sortir de la crisi la va trobar Keynes, proposant mesures d'inversió en sectors productius que estimulessin la demanda.

Aquesta manera d’entendre la economia va ser posada a la pràctica a Europa primer als països escandinaus, bàsicament Suècia, després al Regne Unit i a Alemanya.
El progrés econòmic de les solucions socialdemòcrates en el que es va denominar estat del benestar, van durar quasi 30 anys, fins la crisi del petroli del 72
I aquest va ser el moment en el que els conservadors, encapçalats per pensadors tant destructius com Friedman van començar a trencar el mecanisme del creixement just i sostingut que funcionava fins llavors. Thatcher i Reagan son només dos exemples de la ofensiva de la dreta capitalista per a ocupar l'espai de poder que ells creien que era seu.

Però no oblidem mai que el poder econòmic no vol dir poder polític, encara que la dreta ens ho vulgui fer creure. El poder polític surt de la voluntat democràtica, i es aquesta voluntat la que determina el model econòmic que desitgem, model que per la esquerra progressista segueix amb les màximes de la revolució francesa: llibertat, igualtat, fraternitat.

I seguin aquest model trobarem creixement econòmic, just i distribuït, amb respecte a les persones i al medi ambient, creixement no agressiu i solidari am comunitats amb menys recursos.

Està clar que si a la esquerra l'hi toca arreglar les trencadisses de la dreta, també l'hi toca poder redefinir el model de societat que volem !

No volem una economia rapinyaire. Volem un model just de distribució.
No volem que els financers determinin la nostra vida. Volem poder ampliar la democràcia al si de les empreses.
No volem una globalització insolidària. Volem un model just d'intercanvi.

I per últim, no volem una ciutat de persones aïllades. Volem una Barcelona vibrant, amb la millor qualitat de vida, que ofereixi a tots i totes possibilitats de creixement personal i econòmic.

Molt bé Sr. Hereu !

2009-02-17T23:52:00.001+01:00

En Jordi Hereu, el meu alcalde, es d’aquelles persones que amb paciència, amb voluntat, amb bones maneres i sense rebombori fan, poc a poc però sense parar, aquelles coses que las nostra ciutat necessita.

Avui, després de masses anys, les piquetes han començat a demolir un dels darrers símbols franquistes que quedaven a Barcelona (veure notícia a “El Periódico”)

Masses anys de franquisme, masses anys de repressió, de por i de violència en contra del nostre Poble i contra la Raó. I aquest símbol feixista, dels que van portar la violència a casa nostra, encara s’aixecava, sense complexos a Barcelona. Us imagineu, per un moment, un monument a Goebbels encara en peu a l’Alemanya d’avui en dia ?

Personatges com el que monument homenatjava van portar la guerra, la fam, la injustícia i la mort a casa nostra. I va durar molt, massa. Tant, que fins i tot molts han oblidat guerra i dictadura, el paper dels feixistes, dels militars facciosos, de la església i dels reaccionaris !

Es tracta de posar les coses al seu lloc, no de tornar enrere. A la nostra història, a vegades perdent fins i tot la seva vida, uns van defensar la barbàrie i altres van defensar la Llibertat.

Senzilla elecció: barbàrie o Llibertat.

Senyor Hereu: ha escollit bé !

Control, control, control...

2008-10-16T16:47:00.015+02:00

Dues noticies (amb link !) per analitzar:

1.- El Periódico, 12/08/2008.
La restricció de velocitat a 80 km/h a Barcelona redueix la contaminació un 4%

2.- El País, Catalunya, 14/10/2008
Aumentan los desplazamientos en transporte público a costa del coche

El uso del vehículo privado en la región metropolitana retrocede el 8,7%

La meva experiència personal, no generalitzable, es que quan tinc de circular a 80 Km/h en les autopistes i autovies de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, sovint tinc de reduir la marxa per a mantenir la velocitat legal.

->En conseqüència el CONSUM i la CONTAMINACIÓ augmenten !

A més, donat que no disposo de limitador de velocitat, tinc de distreure la meva atenció visual del tràfic al velocímetre, amb la pèrdua òbvia d'atenció, i augment paral·lel del risc.

Jurament Hipócrita

2008-10-14T15:50:00.011+02:00

Sempre he pensat que els mànagers sorgits d'una escola de pensament que podríem anomenar Arturillos o Andersen Boys, han tingut un estil peculiar de gestió, amb tendència a enfonsar empreses, destrossant les seves capacitats productives i de màrqueting, cercant només el guany a curt plaç, en especial el seu !

Possiblement els seus orígens com a auditors o consultors, mes que la nul.la experiència pràctica en gestió podria ser una explicació, però no tota. L'únic l'element comú es la cobdícia.

Les crisis dels bons "basura", la bombolla tecnològica, el cas Enron i ara les subprime formen part del mateix esquema, que té més a veure en el comportament dels voltors que en la bona pràctica empresarial.

Més que una crisi econòmica, és una crisi de valors (...bàsicament, cobdícia) sobre la qual els gestors de les grans corporacions, ( juntament amb consultors i auditors) han desenvolupat les seves nocives pràctiques, pensant només en el curt termini, desenvolupades al marge d'accionistes, de l'interès públic i `0bviament dels treballadors, amb l'únic objectiu del lucre personal.

Els alegres nois de "The Economist" han escrit un interessant article (en anglès) en el que es pregunten si els directius no necessiten un "Jurament Hipocràtic". Es un bon plantejament. Tendim a reclamar als polítics ètica i compromís, però sembla que uns forts valors ètics i morals també son necessaris en el camp de la gestió.

Link: http://www.economist.com/daily/columns/businessview/displayStory.cfm?story_id=12371968&Fsrc=mgttkgnwl

Crec que es necessari obrir fòrums de debat de l Responsabilitat personal, de la Ètica i dels Valors Morals, i cal fer-ho amb aquells que tenen capacitat i organització per a concretar-ho. Es necessari que el debat s'institucionalitzi. I es necessari que tinguin continuïtat.

Pot ser ara algú veurà amb claredat que treballar per la Responsabilitat Social Empresarial te sentit !

P.D.: Recomano, tant per l'actualitat del que
tracta com per la manera en que està escrit:
"La Economía del Fraude Inocente"
John Kenneth GALBRAITH
Publicat per CRITICA, Barcelona, 2004.
-->Es pot trobar a biblioteques públiques.

Mario Conde i la crísi dels valors

2008-10-14T15:31:00.012+02:00

Interessantissim article de Mario Conde :

«Mes que davant una crisi econòmica, estem davant una crisi de valors; la forma de pensar de les persones que han dirigit les organitzacions mundials en aquests anys va ser el gran problema».

Segueix dient que a 1987, «el món va canviar». En aquesta data «es va decidir que l'important no era tenir diners per a produir béns i serveis i un poc més, per a finançar els següents, sinó que els diners podia ser un bé en si mateix amb independència de l'economia»

----> link (www) fent click AQUI !

Els mercaders de la catedral

2008-09-13T00:15:00.008+02:00

L'Onze de Setembre d'enguany estava davant la catedral de Barcelona, veient les parades dels brocanters, i escoltant les sardanes, que acabaren, al ser la Diada amb la Santa Espina, i els Segadors...

Vam voler visitar la catedral, i encara que sembli increïble, hi havia una "paradeta" que pretenia cobrar entrada.

Que la Església Catòlica no te massa a veure amb el missatge del Crist -al menys per mi- em sembla evident. Però comercialitzar la entrada a una obra del poble de Barcelona es de poca-vergonyes !

Però en això no soc objectiu. Vaig tenir de estudiar sota la seva influència, i conec d'aprop del que son capaços.

Pot ser tenen que llegir (...per primer cop?) els Evangelis, en especial:

Mt, 12-12
"Llavors Jesús va entrar al recinte del temple i en va treure
els qui hi compraven i venien, va bolcar les taules dels canvistes
i les parades dels venedors de coloms..."

Joan Comorera

2008-08-28T13:38:00.008+02:00

"El PSUC es disculpa per la persecució de Comorera"

Es molt d'agrair el gest d'en Joan Saura, reconeixent pàgines oblidades del seu partit, el PSUC, ara part d'IC-V.

Durant temps, el PSUC ha viscut amb una cert imatge de santedat, que pot-ser no està del tot justificada. Durant la guerra civil, no sols el bàndol feixista va empresonar, torturar i matar. També es va actuar amb violència envers els enemics, presumptes o reals, dins el costat republicà.

I després de la guerra, les baralles dins la oposició antifranquista van ser funestes. No es tracta de fer maniqueisme, de parlar de bons o de dolents. Es assumir la pròpia història.

Per això, el gest de Joan Saura assumint, que no justificant, l'actuació stalinista del seu partit i recuperant la figura de JOAN COMORERA es digne de elogi.

Gràcies, Sr. Saura.

Pasqual Maragall i 30 Anys de PSC

2008-05-27T17:28:00.009+02:00

Bones,

(26/05/08) Estava llegint "El Debat", quan, sota el títol "El PSC no convida Pasqual Maragall al 30 aniversari del partit perquè ja no és militant"

LINK: http://www.eldebat.cat/cat/notices/el_psc_no_convida_pasqual_maragall_al_30_aniversari_del_partit_perque_ja_no_es_militant_26281.php

I penso :

· Que Pasqual ja no es militant, ho sé.
· Que era una "rara avis" dins el PSC, també
· Que la seva posició no era la que s'espera de un home de partit, obvi.

I que la malaltia d'Alzheimer canvia a les persones...

Però del passat de Pasqual es poden recordarm, entre altres coses :

- Una militància antifranquista que molts -ara amb càrrec- van obviar.
- Una important tasca d'unió entre socialistes als anys 70.
- Un treball per a fer del PSC la Casa Gran de la Esquerra
- La nova Barcelona, amb els millors Jocs Olímpics de la Història.

I, "last but not least..." la victòria que va portar el progressisme a la Generalitat, després de 23 anys...

Ho hauríem fet sense ell ?

Pot ser ara no milita al PSC, però em sembla mesquí no reconèixer el seu paper, sovint torracollons (...gota malaia), però sempre imprescindible per a definir el socialisme català.

I deixant de banda la bajanada del "Partito Democràtico", les seves visions de futur per el
País, sobre l'entorn euromediterràni i per Europa, són plenament vàlides. Tindrà Alzheimer, però no li manca visió de futur.

Salut !

SARKOZY I ELS ORFES

2007-09-10T23:38:00.002+02:00

Cal seguir molt d'aprop el panorama polític francès, doncs es un model que ens pot afectar. Si fem cas a la premsa ( EL PAIS / 31-08-2007) sembla com si Nicolas Sarkozy estigui fent una OPA sobre la política francesa, en concret al Partit Socialista (PSF).

Però per a fer una OPA, son necessàries dues condicions: Suficient capital (polític i econòmic) per a triomfar i debilitat de l'adversari. On es troba la força, el capital de Sarkozy ? En el món de les idees ? Ho dubto.

El seu missatge no es diferent al que proposem els neocons als Estats Units, com la reducció dels tipus alts de IRPF, o bé la eliminació de taxes que graven a les empreses. La seva força no està en el contingut, sinó en el missatge, en la facilitat de fa servir un llenguatge populista, capaç d'arribar a amplis sectors socials de tota França.

Quan Sarkozy parla dels perjudicis de la globalització, no ho fa per afavorir les classes mes desfavorides, siguin franceses o xineses. Quan parla de definir una política industrial, el seu objectiu no es el de crear llocs de treball -recordem que està en contra de la jornada de 35 hores. No, òbviament ho fa per afavorir els conglomerats financers que li han donat suport. Però com abans Reagan, i ara Bush, el seu missatge, que sembla original, franc i populista està perfectament estudiat.

I quan planteja la OPA sobre el PSF, ho fa aplicant l'adagi romà "Divide et Impera" Tot oferint càrrecs a antics dirigents, "líders" del PSF, Sarkozy posa a la llum les mancances del adversari. El PSF, com altres partits socialistes ha primat potenciar a "líders" per sobre dels valors que defineixen al socialisme. El PSF ha estat visquen dels errors d'adversaris com Giscard o Chirac, sense aprofundir en els valors que la socialdemocràcia va representar per la Europa de la postguerra.

El PSF està orfe, però no de "líders", sinó d'idees ! Però les idees existeixen: Podem entendre el creixement econòmic a Europa sense les polítiques socialdemòcrates ? Podem entendre la societat del benestar sense aquest creixement ? Podem entendre una societat sostenible fora d'aquest model ? Un dels conceptes bàsics de la socialdemocràcia es el que ara anomenen democràcia participativa. I això queda molt lluny de conceptes Colbertians/Lluis XIV del tipus "Tot pel poble, però sense el poble", que van tenir el seu zénit amb Mitterrand !

L'origen del model socialdemòcrata original el trobem fonamentalment als països nòrdics, especialment a Suècia, on es va plantejar un pacte social que va intercanviar pau laboral per avantatges socials. I això va sorgir de la reflexió i de la participació. Aquesta manera d'entendre la política encara està viva. Com ha demostrat el prof. V. Navarro, les pèrdues electorals de la socialdemocràcia sueca venen del seu allunyament d'aquests principis i valors.

En el segle XXI pensar que la política es cosa de polítics no es propi del pensament progressista, altrament dit d'esquerra. Vam superar la influència pseudo-marxista del comunisme. Vam trobar retrobar els valors democràtics amb els que la Europa de la Il.lustració va il.luminar el Mon. Fins i tot a casa nostra el llegat es positiu. Sense aportacions del socialisme no entendríem ni els drets del treballadors, ni l'assistència sanitària ni la igualtat de gènere.

I ara, les dretes al poder pretenen tenir el monopoli de les idees. Això ens contamina. Renunciar a conceptes com el republicanisme o el federalisme, i per aconseguir alguns escons pensar en utilitzar els mètodes de comunicació de la dreta, s'anomeni Bush o Sarkozy fa caure de ple en un parany ideològic.

Si volem donar una resposta al model de la dreta, ho farem aprofundint en valors progressistes com la socialdemocràcia i el republicanisme. I en una època de globalització salvatge, de violència extrema (Irak, Congo, Darfur...) en aquests valors pot trobar la humanitat una sortida digna i coherent. Aquesta es la nostra responsabilitat, i hem d'apendre, també, a comunicar-ho

Potser en els tres mots que va universalitzar la revolució francesa, trobarem el camí d'un futur millor.

Llibertat, Igualtat, Fraternitat.

+ Lakoff !!

2007-09-03T18:38:00.000+02:00

Bones,

Fa un parell d'anys, Manuel Castells va publicar a "La Vanguardia" un interessantíssim article (1) sobre les aportacions que està fent George Lakoff a la teoria política, dins de l'àmbit progressista. Lakoff va mes enllà de l'anàlisi dels mecanismes publicitaris que ha fet servir la dreta des de Goebbels (2), estudiant a fons com han creat els "neocons" un discurs de valors, fàcil d'entendre i que li permet aglutinar votants de sectors que sociològicament no son conservadors.

A 2007, Editorial Complutense ha traduït i publicat el seu opuscle "No pienses en un elefante". Recomano a tot-hom interessat en el mon polític la seva lectura i estudi. Per cert, a 2005 en Miquel Iceta ja va recomanar la lectura de Lakoff des de el seu Blog.

Ara, també se n'han despertat d'altres: "EL PAIS" del dilluns 27/08/07 dedicava portada i la pàgina 16 als treballs de la executiva federal del PSOE (3) per a canviar la imatge per atreure el vot moderat ! Anem bé, en lloc de entendre el missatge de Lakoff, el que es proposa per a seguir governat es cercar el vot moderat ! Citen a Lakoff, pero sembla que alguns, a la executiva federal del PSOE no comprenen massa bé el que escriu !

El que es proposa -segons "El País"- (4) a la executiva federal del PSOE no es mes que un intent reduccionista de la política socialista, com el que diu Diego López Garrido sobre idees electorals, o en Pepiño Blanco, mal entenent Lakoff.

En lloc de impulsar els valors propis del Socialisme com la democràcia participativa, o el federalisme, aquests dirigents redueixen el debat a una simplificació, apropant-se perillosament a valors de la dreta. I contra això opina el mateix Lakoff (1):

…les dice a los políticos, lo importante son las ideas y la relación de las ideas que se proponen con los valores inscritos en la identidad de las personas… De hecho, acusa a los demócratas de reducir la política a imágenes y de cambiar sus posiciones para conseguir el voto.

Certament, s'han de fer servir els mecanismes potenciadors del missatge polític, però abans cal tenir clar QUIN es el missatge polític. Som d'esquerres o som centristes ? I si pel que sembla, al PSOE s'han de potenciar cohesions socials i territorials, juntament amb la "recuperación de los símbolos nacionales"(3), malament anem ! A que es refereixen? a símbols com la bandera tricolor, o potser la roja-y-gualda? A la "fiesta nacional" ? A on queden els valors socialdemòcrates llavors ?

Potser seria millor potenciar el que ha representat històricament el progressisme polític a l'estat espanyol, democràcia, republicanisme i laïcitat, recuperant també els valors de la socialdemocràcia europea, única alternativa a la llei de la selva que ens proposa el pensament únic globalitzador de la dreta. Es a dir, valors i principis, el que configura a la esquerra progressista, i també els mecanismes per a difondre-ho.

(1) Citat de un article de Manuel Castells, sobre Lakoff i la seva teòria "LA VANGUARDIA" 01/10/2005del que trobareu link a:

http://www.lanacion.cl/prontus_noticias/site/artic/20051003/pags/20051003193001.html

(2) Mirar a la Wikipedia "Goebbels / Los principios de la propaganda"

(3)Link: http://www.elpais.com/articulo/espana/PSOE/centra/imagen/elpepuesp/20070827elpepinac_2/Tes

El PSOE centra su imagen

Los socialistas buscan ganar voto moderado.- Recuperarán los símbolos de España y aparcarán la disputa territorial . Resaltarán la política social como elemento de vertebración nacional.

(4) Link: http://www.elpais.com/articulo/espana/Tecnicas/neocon/elpepuesp/20070827elpepinac_1/Tes

Técnicas 'neocon'

Los socialistas son conscientes de la ventaja que el PP le lleva en la construcción de su proyecto ideológico, siguiendo la estela de los neocons estadounidenses. Tal es el convencimiento, que su secretario de Organización, José Blanco, y el de Programas, José Andrés Torres Mora, recomendaron en julio a todos los miembros de la Ejecutiva Federal, la lectura del libro "No pienses en un elefante", del ensayista norteamericano, George Lakoff.

Ese texto pone al desnudo cómo la utilización de mensajes simples, en la que han sido maestros los neocons norteamericanos, puso a la defensiva a los progresistas de dicho país.

------------------------------------------------------------------------------------------------

Recomano llegir a la edició impresa de "El País" ambdós articles sencers i naturalment, el llibre de LAKOFF (només 10 Eurus)

Posada al Dia...

2007-06-08T13:34:00.000+02:00

Hola a tot-hom

Encara estic actualitzant el Bloc

Trobareu antics articles, però trigaré una mica en acabar-ho

Gràcies per la paciència !

Enric

Lakoff (02/10/2005)

2007-06-04T21:17:00.001+02:00

Sovint m'he preguntat si la pràctica electoral de la dreta estava basada en el lerrouxisme, o si bé eren uns ximples...

Avui, tot llegint un article del sociòleg M. Castells, a "la Vanguardia", m'ha semblar reconèixer alguns dels trets que fan del "ximplisme" una bona eina electoral.

Pot-ser simplificar el missatge no es el nostre camí, però crec que caldria una reflexió molt seriosa sobre el que Lakoff diu.

La dreta ja es va apropiar, en negatiu, de la història del progressisme: Recorden els morts del comunisme, i obliden la inquisició i el nazisme. Recorden el gal, i obliden els morts del franquisme i el post-franquisme ! Parlen de la "corrupció" del AVE Madriz/Sevilla ( quina ?) i obliden que aquest funciona, i el seu no!

Europa en general i Espanya en particular, només han tirat endavant els darrers 65 anys, amb polítiques socialdemócrates. El neo lliberalisme, a més de fal.lacia, es un fracàs !

Al meu entendre, hem de començar a parlar d'un cop en POSITIU. Progressisme ( altrament dit, Socialisme), es sinònim d'avenç. Conservadorisme, com el seu nom indica vol dir NO FER RES (... per cert, com els d' I.C. ) i presumir-ne.

Posem-nos les piles i endavant... però, com proposa Lakoff, estudiant molt bé el que anem a dir, i a qui li diem !

Salut,

SEGUEIX L'ARTICLE

La Vanguardia
La teoría de Lakoff
EXPERTOS republicanos activan estructuras inconscientes sin atender a la racionalidad de nuestros intereses
MANUEL CASTELLS - 01/10/2005
Qué tiene que ver la neurolingüística con la política?
Al parecer bastante, si juzgamos por el entusiasmo que despierta entre los medios demócratas y progresistas de Estados Unidos la teoría de Lakoff. Cuando este académico mundialmente famoso, catedrático de ciencia cognitiva en Berkeley, da una de sus frecuentes charlas a lo largo de la geografía de Estados Unidos, miles de personas hacen cola para escucharle. No vienen movidos por un interés científico, sino por su frustración política. Les quema el sentimiento de ver como sus conciudadanos siguen votando a Bush y a los neoconservadores a pesar del deterioro de su nivel de vida y de la continuación de una guerra que rechaza la gran mayoría de la población. No es sólo el miedo al terrorismo o un nacionalismo mal entendido, les dice Lakoff. Es, según él, la capacidad de los estrategas republicanos de activar estructuras mentales inconscientes que motivan nuestros comportamientos sin prestar atención a la racionalidad de nuestros intereses o a los datos de la realidad. Lakoff se ha convertido en el símbolo de una regeneración de la política demócrata estadounidense.
  Su panfleto político "¡No pienses en un elefante!" (el elefante es el símbolo del partido republicano) es un best seller y está prologado por Howard Dean, el actual presidente del partido demócrata. Hillary Clinton, probablemente la candidata presidencial demócrata en el 2008, lo llama a consulta, al igual que los principales líderes del partido. El New York Times ha dedicado un reportaje especial a la influencia de Lakoff. Y multimillonarios como George Soros y otros están financiando el Rockridge Institute, una fundación para la formación política que prepara a los candidatos y agentes de campañas políticas del partido demócrata para las próximas elecciones, poniendo en práctica las hasta ahora abstractas teorías de este científico metido a político por la indignación que siente hacia lo que pasa en su país y en el mundo por culpa de su país.
  ¿De qué se trata entonces? ¿Ha descubierto Lakoff la piedra filosofal de la manipulación política y por tanto el antídoto contra ella? Pues algo así. Su idea es muy simple, aunque ha sido sesusadamente argumentada en varios volúmenes de investigación importantes hasta llegar a su estadio panfletario. La ciencia cognitiva ha establecido que pensamos en términos de marcos mentales y metáforas, antes de entrar en el razonamiento analítico. Estos marcos mentales (frames)tienen existencia material, están en las sinapsis de nuestro cerebro, configurados físicamente en los circuitos neuronales. Cuando la información que recibimos (los datos)no se conforman a los marcos inscritos en nuestro cerebro, nos quedamos con los marcos e ignoramos los hechos. Por ejemplo, si se ha activado un marco que define al presidente como protector contra todos los peligros del mundo, cualquier informacion que contradiga ese marco (como la falta de conexión entre Al Qaeda y Saddam, o la inexistencia de armas de destrucción masiva) tiene mucha dificultades para penetrar nuestra decisión consciente. Naturalmente, si ese marco no es operativo o si otro tipo de marco es el activado, entonces ocurre lo contrario, los datos se convierten en argumentos en contra de la política del miedo.
  Lakoff piensa que uno de los marcos más importantes es aquel que se refiere al padre estricto y protector, al que tiene que castigar por nuestro propio bien, el que define las reglas de conducta y las transforma en disciplina, con respecto a nosotros y al mundo exterior. Y sostiene que los republicanos más conservadores han conseguido activar ese marco en una gran parte de la población. No por casualidad, sino como resultado de una larga estrategia desde hace tres décadas, para contrarrestar la hegemonia demócrata en la población. Financiaron con decenas de millones de dólares fundaciones y programas de investigación, reclutaron universitarios, publicistas, periodistas, escritores, especialistas de la imagen, y fueron perfeccionando poco a poco su lenguaje y su temática. Por ejemplo, al hablar de los impuestos como carga tributaria sin referirse a lo que se recibe a cambio de lo que se paga, se activa el mito del ciudadano expoliado por el Estado. O al hablar de matrimonio homosexual (en lugar de unión entre personas) se implica la devaluación de algo sacrosanto para mucha gente. Lo cual tiene consecuencias en la política. Porque Lakoff sostiene, apoyándose en estudios electorales, que la mayoría de la gente no vota por sus intereses, sino en función de su identidad. Los ciudadanos votan "según su identidad, sobre la base de quiénes son, de qué valores tienen y a quién y a qué admiran". Y los estereotipos culturales y morales son los que más directamente enmarcan el voto por afinidad o por rechazo.
  Ahora bien, Lakoff rechaza la interpretación práctica que se hace de sus enseñanzas en términos de reducirlo todo a una manipulación lingüística. Al contrario, les dice a los políticos, lo importante son las ideas y la relación de las ideas que se proponen con los valores inscritos en la identidad de las personas. Pero como todos tenemos distintos marcos de referencia, la clave es cómo activar esos valores latentes, cómo hacer que el deseo de solidaridad sea más fuerte que la agresividad individualista o el deseo de paz más fuerte que el miedo. De hecho, acusa a los demócratas de reducir la política a imágenes y de cambiar sus posiciones para conseguir el voto. En contraste, dice él, con los neoconservadores que afirman claramente sus valores, dicen exactamente lo que son y lo que quieren, y con esta claridad de principios articulan estrategias de comunicación no tanto para seducir a los electores, sino para convencer a los ciudadanos. Si alguien llega a convencerse de la justicia de la guerra en Iraq como un reflejo de protección, entonces estará dispuesto a entender los errores de Bush sobre las armas de destrucción masiva y otras minucias. Por tanto, su fórmula de entrenamiento político es afirmar claramente los valores demócratas y progresistas y encontrar un lenguaje propio para comunicarlos, en lugar de intentar vanamente oponer los hechos al discurso articulado de los conservadores que busca establecer una complicidad de valores.
  El alcance de la teoría de Lakoff, por discutibles que sean algunas de sus hipótesis, rebasa el ámbito estadounidense, aunque sus aplicaciones directas tengan como referencia la cultura de ese país. La idea de que la simple racionalidad o el cálculo del interés propio no es el determinante central del comportamiento es ampliamente aceptada, como muestra el éxito de los análisis en términos de inteligencia emocional.Pero en el ámbito de la política hay más resistencia a aceptarlo porque las ideologías liberal o marxista del progreso a través de la razón han ido arrinconando los valores y la identidad como fuentes de motivación en el espacio público. Y sin embargo, si pueblo tras pueblo votan con frecuencia a favor de quienes representan intereses contradictorios a los suyos, es que hay otros mecanismos que deciden el poder. Por eso la gente busca, en Estados Unidos y en otras partes, una explicación y una práctica que les permita liberarse del laberinto de metáforas inducidas en nuestros cerebros.  

Deslocalitzacions o incompetència ? (20/09/05)

2007-06-04T21:06:00.000+02:00

Deslocalitzacions o incompetència ?
Deslocalització o especulació ?

Un exemple: recordeu quan Samsumg va fer el "gran negoci" tancant la planta del Vallés ?

En aquell moment es va dir que marxaven pels alts costos laborals ( ! ) del nostre pais... encara que vendre un terrenys comprats per 800.000 Eur per 25 milions no està del tot malament.

Segons les dades de Samsung (Europa Press 09/02/2004 11:27) sorprenia conèixer que els "altissims" costs laborals només eren del 2,6 sobre preu de venda ( al major ! )... però Samsung pagava de promig anyal un 6,4% de les vendes a la casa mare, en concepte de "Royalties".

Aixó es el capitalisme lliberal compassiu ?

Potser hi han altres camins: avui he llegit un article a:

Kevin Rollins, CEO de Dell -1er fabricant de PC's del món- diu que la clau està en la logística i no en els costos laborals. Segons Rollins, [Madrid, 20-09-2005] el cost de la mà d'obra suposa entre el 7 i el 8% del preu final de cada PC, mentre que moure la màquina per el mòn suposa entre el 30 i el 40%. Textualment: "El gran reto no està en la mano de obra, sinó en la logística y en las políticas fiscales de los distintos países"

Si seguim parlant de deslocalitzacions, també hauriem de parlar d'incompetència empresarial, o més aviat d'una determinada "Mafia Managerial", que confòn gestionar amb especular. Pel que sembla, els "gurus" del management, amb el suport cómplice de les grans empreses de consultoria i d'auditoria, han beneït l'ascensió al poder d'una classe de gestors, que funcionen sense donar comptes. ni a treballadors, estats o als seus propis accionistes !

Llavors : quina importància tenen les estructures estatals actuals ? Encara té sentit la democràcia, quan no tenim ni veu ni vot en el tema empresarial?

S'accepten comentaris.

Salut,

Enric

13/10/2005 Executius contra Accionistes

2005-10-13T23:59:00.000+02:00

Executius contra Accionistes

La revista Forbes ( el seu lema, "Capitalist Tool") ha publicat un molt interessant article, que més avall cito i tradueixo ( + ó -)

Es interessant pel fet que posa en questió el paper jugat per els "Managers" a les empreses: Quan la diferència de sou entre un treballador i el seu cap arriba a ser de 475:1, sembla que quelcom comença a fallar.

Quan els executius miren només per la seva bossa i no pel futur de la empresa, cal començar a reflexionar. I si a sobre ho diu Forbes, la cosa deu ser molt seriosa. També a casa nostra: recordeu el que es va endur Vilallonga de Telefònica. O els Amusètegui i Corcóstegui del Santander C.H. ?

Per cert, sona força estrany plantejar una aliança entre treballadors i accionistes, però si ho pensem bé, te molt de sentit, sobre tot si els accionistes som també nosaltres, via fons de pensions i d'inversió. Només cal emprar instruments ja existents, i fer pinya per controlar el que fins ara s'ha vist com a propietat privada d'executius, auditors, banquers i consultors.

Algú s'hi apunta ?

Si estas d'acord, (... o una mica d'acord) comenta-ho i fes-ho correr

(Enric)

---------------------------------------------------------------------------------------------------------

http://www.forbes.com/investmentnewsletters/2005/10/13/federated-chiquita-hpq-cz_ds_1012soapbox_inl.h

David Silverstein, 10.13.05, 9:30 AM ET
NEW YORK --Durant les últimes dues dècades, hem vist un increment de disparitat entre els interessos dels executius i les companyies que dirigeixen. Al començament de l'anys 90, els sous del CEO (Executiu superior) eren un terme mitjà de 85 vegades superiors a l'obrer mig. Per al final de la dècada, els sous del CEO havien augmentat a 475 vegades a la de l'obrer mig. La falta de la correlació entre la remuneració dels executius amb els interessos a llarg termini de la companyia s'ha vist cada cop amb major evidència, engendrant tibantor i fins i tot demandes legals.

tml

Executives Versus Shareholders
David Silverstein, 10.13.05, 9:30 AM ET
NEW YORK - Over the past two decades, we've seen an increasing disparity between the interests of C-suite executives and the companies they lead. In the early 1990s, chief executive officer salaries averaged 85 times that of the average blue-collar worker, and by the end of the decade, CEO salaries had increased to 475 times that of the average blue-collar worker. The lack of alignment between executive compensation packages with the company's long-term best interests has become increasingly evident and engendered a great deal of acrimony--and even legal action.

Ejecutivos contra accionistas

12/10/2005 Josep Piqué

2005-10-12T00:02:00.000+02:00

Es completa el cercle: Josep Piqué ha passat de comunista a ser totalment el contrari.

Les declaracions fetes ahir a Madrid, davant "Europa Press i recollides a "La Vanguardía" no son sorprenents, sinó lògiques, donada la evolució ideològica del Sr. Piqué:

" Piqué ve en el Estatut un intento de legitimar a los vencidos de la guerra .../... quien en una intervención en los Desayunos de Europa Press vinculó el Estatut a un intento de José Luis Rodríguez Zapatero de legitimar a la República, es decir, a los vencidos de la guerra."

Cal recordar quins van ser els vençuts de la guerra civil? Els que defensaven a la legitimitat democràtica de la Generalitat de Catalunya i a la República espanyola.

Qui va vèncer: els colpistes, aquells que havien jurat solemnement defensar la República dels seus enemics... amb l'ajuda de nacions tant democràtiques com la Alemanya nazi i la Itàlia feixista.

Pot ser seria bo que el Sr. Piqué recordés que la Generalitat de Catalunya, des de 1932 fins ara, rep la seva legitimitat del Poble Català... encara que les seves declaracions es podrien entendre com que la legitimitat no correspon als representats electes del Poble Català, sinó pot ser, correspon a la mateixa "caverna", que va portar la guerra civil a l'estat espanyol, a 1936.

Més AVE

2005-04-06T21:54:00.000+02:00

Des de l'any passat les coses han canviat moltissim.

Ara a quasi bé totes les cases del recurregut de l'AVE per l'Eixample hi han pancartes que diuen "VOLEM L'AVE PEL LITORAL".

Peró per desgràcia, sembla que tothom, tingui les orelles tapades: les administracions no volen negociar, les plataformes sòn intransigents i les AVV estem al mig, rebent ósties d'ambdues...

Ja veurem!

AVE

2004-12-03T22:04:00.000+01:00

A vegades, petits detalls canvien la percepció de les coses. Aquest matí m‚he despertat, com sempre escoltant COM ràdio. I en aquell moment deien que l‚AVE travessarà Barcelona pel carrer de Provença en comptes de Mallorca.

Aleshores he cregut que somniava, però després, la lectura de la premsa, m‚ho ha confirmat... a pitjor és clar.

Sembla ser que la línia recta ja no és la més curta entre dos punts: per tant, l‚Ajuntament i el GIF han decidit que l‚AVE surti de la estació de Sants pel carrer de Provença, i que quan trobi la Diagonal, baixi fins al carrer de Mallorca, passi al de València, aprop de la Sagrada Família i que torni al carrer Mallorca travessant la Meridiana fins a la Sagrera (+ ó -). Genial, en lloc de l‚AVE sembla la muntanya russa del Tibidabo !

En el seu moment, l‚arquitecte municipal ( Acebillo, em sembla) va proposar la ruta que crec més lògica: l‚AVE entrava al Barcelonès per l‚Aeroport del Prat, seguia la línia per Zona Franca, per sota el Port vorejant l‚Estació de França i d‚aquí a la Sagrera. Ningú li va fer cas, però ara podem veure que era (i és) l‚opció correcta.

A Catalunya no necessitem un tren per anar a Madrid.

Necessitem un sistema de comunicacions que ens uneixi amb Europa i amb el món, tant per als passatgers com per a les mercaderies del port i de l‚aeroport.

Tenim dues necessitats prioritàries: un Aeroport internacional, gestionat per nosaltres, i una connexió ferroviària, per passatgers (TGV) i mercaderies (via d‚ample europeu) que uneixi tot el corredor Mediterrani amb França.

Mentre les obres de Barajas hipotequen AENA per 10 anys, aquí accepten que es fonguin els ploms al Prat, i no passa res !

El tren que tenia d‚arribar a la frontera el 2004, potser entrarà a
Barcelona el 2007, i no passa res

Ja està bé de creure‚ns que l‚AVE ès una millora, una inversió que afavoreix Catalunya. Les inversions de l‚AVE són per a empreses de Madrid. I l‚AVE servirà per comunicar els manxegos amb Europa.

Les xifres macroeconòmiques dien que Catalunya perd pés industrial davant Madrid. I sabem que no es casual, que forma part d‚un projecte. Ja hem perdut la guerra financera i dels serveis... que més ?

O pot-ser no hi ha ningú, a l‚Ajuntament de Barcelona o a la Generalitat de Catalunya que digui: - Ja està bé. Ja ni ha prou. D‚aquí no passem!

No es tracta de saber si el tren passa o no pel carrer de Provença.

Es tracta de decidir si volem, o no, tenir veu en el nostre futur.

Si el despertador, aquest matí, per una avaria de la llum, no hagués sonat, potser estaria més tranquil...o potser ara estaría maleïnt a Fecsa... però aquesta ja és una altra història.